Resultats de la cerca

Estudià al conservatori del Liceu de Barcelona Partí a l’Argentina, on fundà i dirigí l’orfeó del Casal Català de Tucumán Fou director del Conservatorio Fontova de Buenos Aires, i fundador del conservatori de Salta És autor de sardanes i d’una Marxa a 6 x 8 , dedicat a en Francesc Macià i al seu secretari en Ventura i Gassol amb motiu de la seva visita a l’Argentina ca 1928, amb lletra de Ventura Gassol

Es formà com a organista i exercí com a tal a la catedral de Girona El 1902 es traslladà a Badalona, on continuà la seva tasca i inicià la seva trajectòria com a director coral Assumí la direcció, entre d’altres, de l’Orfeó Badaloní des de la seva fundació 1921 i de l’Ateneu Instructiu Colomí de Santa Coloma de Gramenet Com a compositor, deixà escrit un bon nombre de sardanes, a més d’algunes sarsueles

Estudià a l’Escolania de Montserrat i, de retorn a la seva vila natal, fou organista i mestre de la capella a l’església parroquial Amic personal de Juli Garreta, en fou també deixeble A partir del 1925 dirigí l’Orfeó Nova Gesòria i en 1927-28 fou tenora de la Cobla Guixolense Morí en plena Guerra Civil Espanyola a l’hospital de Girona Compongué diverses obres, entre les quals cal destacar les sardanes i algunes peces religioses

Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb Lluís Millet, Antoni Nicolau i violoncel amb Josep Soler i Ventura Fou el violoncellista del Quartet Renaixement que dirigia Eduard Toldrà Compongué obres corals i instrumentals, per algunes de les quals guanyà diversos premis Concurs Patxot, Festa de la Música Catalana La seva obra La Dama de Tremp fou premiada a Nova York Des del 1921 escriví sardanes, d’una gran perfecció tècnica i originalitat, com Dolç esplai, Sant Jordi i Patronal lleidatana

Gran part de la seva trajectòria com a pianista es desenvolupà en el camp de l’acompanyament Impulsà l’activitat musical de la Societat Coral La Fraternitat de Gràcia Barcelona, tasca que reprengué després de la suspensió governativa de què fou objecte l’entitat, ara anomenada Societat Coral Euterpe Director de la Schola Orpheònica 1920, són de destacar la seva sarsuela La isla dorada 1920, l' Himne a Catalunya 1923, amb text d’Àngel Guimerà, i un nombre important de sardanes

Es formà inicialment a la ciutat de Lleida fins que el 1918 es traslladà a Barcelona, on estudià orgue amb Robert Goberna i composició amb A Cuscó, E Morera i A Massana Ingressà ben aviat al món radiofònic i fou responsable de l’àrea musical a les emissores de Ràdio Catalana, Ràdio Associació i Ràdio Nacional d’Espanya a Barcelona Gran divulgador del fet musical, és autor de música instrumental, música religiosa, cançons i sardanes Entre aquestes darreres cal destacar No em deixis sol

El seu pare havia estat fundador de l’orquestra l’Artística Llobregatana 1914, que es transformà després en cobla Llobregat i, finalment, 1929 en La Principal del Llobregat Dedicà tota la seva vida de músic a aquesta agrupació, que continuà el seu fill Josep, flabiolaire, i de la qual formà part, igualment, un altre fill, Jaume, tenora Signava les seves sardanes amb el pseudònim Javimel Algunes de les més conegudes són Els dansaires del Patronat, Cecília aimada, Crit de joia, Ciutat de Cornellà i altres

Se’n feren més de cent representacions, d’aquesta sarsuela La sardana del tercer acte s’independitzà i es convertí en una de les sardanes més populars pel fet que Morera sabé fusionar-hi l’idioma català amb els temes musicals tradicionals La seva interpretació estigué prohibida durant la Dictadura de Primo de Rivera —segons circular del general Carlos de Lossada del 5 de setembre de 1924— i després de la Guerra Civil de 1936-39 pel fet que era popularment considerada com a himne nacional català

Estudià amb Enric Morera Dirigí 1908-11 l’Orfeó Canigó de Barcelona Director del conservatori de Vic 1914-17, hi fundà una orquestra, l’Orfeó Vigatà, la revista musical Arxiu  1916, un cor infantil i la Societat Vigatana de Concerts Escriví sarsueles, com El testament d’Amèlia 1908, amb Carme Karr, l’òpera Almodis , inèdita, el poema simfònic El país del plaer , cançons per a cor, sardanes, etc Collaborà a La Veu de Catalunya , Revista Musical Catalana , i publicà La música del meu poble 1912

Estudià amb els mestres Josep Cantó i Josep Baró i Güell i, després de la Guerra Civil Espanyola, anà a Mèxic 1939, on es feu càrrec de l’Orfeó Català de Mèxic fins el 1951 Com a compositor es dedicà sobretot a les sardanes i a les peces per a veu sola i per a cor Entre les seves peces instrumentals també destaquen un Quartet de corda 1936, la Sonata per a piano en mi menor 1944 i una Simfonia en re menor 1944