Resultats de la cerca

Estudià a Madrid, on fou crític musical del diari El Imparcial 1866-96, des del qual defensà Wagner Publicà La obra maestra de Verdi Aida 1875, Barbieri 1875, Carlos Gounod 1879, l’obra d’investigació La ópera española y la música dramática en España en el siglo XIX 1881, Cajón de sastre 1894 i Iparaguirre y el árbol de Guernica 1896 Fou també crític taurí

Estudià amb Endre Koréh i debutà a Viena el 1950 amb diversos papers petits Destacà el 1953 com a cantant d’estil mozartià i el mateix any debutà en el Festival de Salzburg, on actuà molt sovint També cantà òperes del repertori italià, el Wozzeck de Berg, i obres de Strauss i Wagner Actuà a Nova York, Londres, etc Es presentà al Liceu de Barcelona el 1954

En acabar els estudis s’establí a Viena, on començà un estudi sobre Richard Wagner, el qual conegué personalment es casà amb una filla del compositor La seva obra principal, Die Grundlagen des neunzehten Jahrhunderts ‘Els fonaments del segle XIX’, 1899, que acusa la influència del pensador francès JA Gobineau, és una interpretació de la història basada en la idea de la superioritat de la raça ària

Per motius professionals residí a Berlín i a Viena, on entrà en contacte amb la música de Wagner, de la qual esdevingué un apòstol fervent El 1892 publicà Música del presente Estudio filosófico-musical del wagnerismo i el recull d’articles miscellanis Desde Berlín Més tard escriví la novella Dinamita psíquica 1894 i els estudis filosòfics Fe científica 1895 i Dios y el universo 1896

Oposant-se al verisme d’André Antoine i els seus seguidors, creà escenografies gairebé abstractes amb les quals, basant-se en el moviment i el ritme i ajudat per la llum i el color, cercà de conciliar espai i temps Admirava Wagner i són memorables les escenificacions que féu de les seves obres Deixà diversos llibres teòrics, com L’oeuvre d’art vivant 1921

El 1947 entrà a la Komisches Oper de Berlín, que dirigí durant vint-i-cinc anys Entre els seus muntatges destaquen La petita guineu astuta , de Janacek, els Contes de Hoffmann , d’Offenbach i Les noces de Fígaro per la seva concepció original i innovadora Amb Wieland Wagner, és un dels reformadors més influents de la posada en escena d’òpera del segle XX

Deixeble d’Anselm Barba i de Josep Ribera, es dedicà a l’ensenyament de la música i participà activament en el moviment d’introducció de les obres de Wagner a Catalunya Compongué música d’església per a veus i orquestra o orgue una missa de Glòria, un Te Deum , una Passió , motets, etc i música instrumental per a piano, harmònium i orquestra preludis, barcaroles, marxes

Director del conservatori de París 1842 i mestre de capella de Napoleó III 1857, escriví algunes obres de música de cambra, però es distingí sobretot per les òperes còmiques Le Maçon 1825, La muette de Portici 1828, admirada per Wagner, Le dieu et la bayadère 1830, Fra Diavolo 1830, Le domino noir 1837, Les diamants de la Couronne 1841, Manon Lescaut 1856, Rêve d’amour 1869

Concepte molt modern, de fet no apareix a l’òpera fins molt avançat el segle XIX Fou a mitjan segle XX que els aspectes visuals adquiriren una autèntica rellevància, gràcies a Edward Gordon Craig 1872-1966 i Adolphe Appia 1862-1928, amb la seva anàlisi de les òperes de Wagner El salt qualitatiu fonamental el donà Wieland Wagner  1917-1966, net del compositor, el qual introduí un estil de representació essencialment simbolista L’espai escènic s’estructurava a partir d’una forma matriu, sovint monumental, que semblava flotar en l’univers una figura ellíptica inclinada a L’Anell del Nibelung o…

De llunyana ascendència catalana, es doctorà en dret i publicà, ultra estudis de filosofia i història del dret, estudis de teoria i història de l’art i sobre música Bellini i Wagner i l’estudi Dell’antica letteratura catalana 1878, que precedeix la vida de Jaume I traduïda de la Crònica de Muntaner D’interès purament divulgatiu, les fonts es limiten pràcticament a Raynouard, Joan Andrés, Sismondi i Cambouliu