Vida i obra
Estudià dret, però molt aviat es dedicà a la música. Fou crític de Joventut, on defensà apassionadament l’obra de R. Wagner. Fortament influït per F. Pedrell, centrà els seus esforços a donar a conèixer la música de Wagner. Amb l’objectiu de popularitzar-ne la música i les idees estètiques, el 1901 fundà i presidí l’Associació Wagneriana, per a la qual traduí al català el fonamental assaig de Chamberlain, El drama wagnerià (1902), a més de diverses obres escèniques de Wagner (amb indicació dels temes musicals). També impulsà la traducció de les òperes i els escrits del compositor i la realització d’estudis sobre la seva música, Publicà reduccions per a cant i piano de Lohengrin (1906), Els mestres cantaires (1907), Tannhäuser (1908), Tristany i Isolda (1910), Parsifal (1929). Traduí els assaigs wagnerians La música del futur i Art i revolució.
Posteriorment estengué el seu interès cap a altres compositors com Mozart, Gluck, Spontini, Schumann, Berlioz i Debussy, i altres formes musicals, com ara el lied. Pel que fa a aquest darrer gènere, cal destacar la traducció de nombroses cançons, que publicà en el Cançoner selecte: recull de lieder dels grans mestres; traduïts al català i aplegats per Joaquim Pena (1907-27) amb obres de Schubert, Beethoven, Schumann, Bach, Fauré, Grečaninov, etc., amb el text traduït al català.
Exercí la crítica a La Publicidad (1916-18), on publicà cada setmana, a la secció Hojas musicales, els seus treballs musicològics. Una selecció de les seves crítiques fou recollida al Llibre en honor de Joaquim Pena (1910). Les seves crítiques eren molt valorades perquè eren ben documentades i pel seu criteri imparcial. Encara que mai no renuncià a la crítica, la seva aportació més important fou com a musicòleg i dinamitzador de la vida musical.
També traduí per a la Institució del Teatre diverses òperes russes (amb la col·laboració de R. Slaby) i txeques. El 1940 començà a traduir el Musik-Lexicon (’Diccionari de música’), d’H. Riemann, però fou convençut per Higini Anglès de canviar de projecte i d’escriure un diccionari de música més d’acord amb les necessitats del públic català i espanyol. Després de la seva mort, aquest diccionari fou continuat per H. Anglès i publicat com a Diccionario de la musica Labor (Barcelona, 1954).
Fou secretari del patronat de l’orquestra Pau Casals (1920-39). És autor de l’assaig Enric Morera: assaig biogràfic (1937).
Bibliografia
- Pena i Costa, J.; Anglès i Pàmies, H.; Querol i Gavaldà, M.; [et al.] (1954): Diccionario de la música Labor. Barcelona, Editorial Labor.
- Pena i Costa, J. (1937): Enric Morera: assaig biogràfic. Barcelona, Institució del Teatre.
- Llibre en honor den Joaquim Pena. Vilanova y Geltrú, Oliva, Imp.