Resultats de la cerca

Vida i obra Fou un dels fundadors i membre actiu de la Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon RHAR , on publicà diferents articles Investigà la toponímia de la Catalunya del Nord “Écoute s’il pleut Contribution à l’étude des noms de lieux en Roussillon”, RHAR 1904, completat en La Veu del Canigó 1914 el sistema de regadiu “Notice historique sur le moulin de Nefiach”, RHAR 1900, editat en format llibre el mateix any Le régime des eaux en Roussillon 1900 “Aperçu historique sur la propriété des cours d’eau du Roussillon et le Mémoire de Fossa”, Ruscino 1911 També escriví…

Vida i obra Fou rector de diverses parròquies del Rosselló abans de ser nomenat superior del gran seminari 1872 i, més endavant, canonge i vicari general del bisbat rossellonès La seva obra és poc coneguda perquè restà manuscrita i inèdita, però en destaca la Chronique du chapitre cathédral d’Elne aujourd’hui de Perpignan , en cinc volums Els historiadors J Capeille i M Delcor la consideraren molt valuosa pel que fa a l’estudi de la història dels bisbes i de les institucions de la diòcesi, i destacaren el talent i l’esperit de crítica documental del seu autor Lectures Capeille, J “Les…

És un llenguatge de programació d’alt nivell, especialment concebut per descriure, transmetre i, eventualment, comunicar a un ordinador algorismes de resolució de problemes numèrics Hi ha dues versions d’aquest llenguatge una primera va ésser anomenada ALGOL 60 una forma més evolucionada ha rebut el nom d’ALGOL 68

Fill del filòsof Frédéric Paulhan, el 1920 esdevingué secretari de la Nouvelle Revue Française , de la qual fou director del 1925 al 1940 Membre de la Resistència intellectual durant la Segona Guerra Mundial, fundà la publicació clandestina Les lettres françaises 1941 La seva obra, alhora concisa i paradoxal, es compon d’assaigs crítics i contes enigmàtics Le guerrier appliqué 1915, Les fleurs de Tarbes 1941, Clef de la poésie 1944, Causes célèbres 1950 Obtingué el Grand Prix de literatura de l’Académie Française

Publicà un primer recull de poemes, Le vol de la Marseillaise 1919, però deu la seva fama al teatre poètic, de clara filiació romàntica, del qual es destaquen Cyrano de Bergerac 1897, L’Aiglon 1900 i el drama pòstum La dernière nuit de Don Juan 1921

Dedicat a la política i al periodisme, collaborà, a París, en diverses publicacions Els seus articles foren recollits en dos volums, Les réfractaires 1866 i La rue 1867 Partidari d’ideals revolucionaris, fou empresonat a Mazas 1870, i després d’haver estat alliberat fundà Le Cri du Peuple Intervingué activament en la lluita com a membre de la Comuna i, condemnat a mort, s’escapà a Londres, on féu de corresponsal Finalment tornà a França, el 1883 De la seva producció novellística cal destacar el cicle autobiogràfic Jacques Vingtras L’enfant 1879, Le bachelier 1881 i L’insurgé 1886

Vida i obra Professor al Seminari de Prada i capellà a Prats de Molló, se li deuen un gran nombre de monografies que avui encara són referències obligades com a punt de partida d’estudis sobre certes localitats nord-catalanes del Vallespir i del Conflent També són interessants les seves petites biografies sobre personatges socials de l’Antic Règim mestre, soldat, prevere, cirurgià Òbviament, per la seva posició d’eclesiàstic, es decantà sempre per aprofundir en la història de les parròquies rurals, amb un bon nombre d’apunts i notícies breus apareguts en el Journal commercial illustré des…

Estudià lletres a la Universitat de Lausana, on es llicencià l’any 1946, any que s’installà a París i es relacionà intensament amb els cercles literaris i intellectuals Començà també a collaborar a la premsa de manera assídua Establert definitivament a Grinhan Droma el 1953, aquest any publicà L’effraie et autres poésies , el primer recull que no rebutjà i que el 1956 rebé el premi Rambert, un dels premis literaris més importants de Suïssa La seva extensa obra poètica reuneix influències del Romanticisme i l’idealisme alemany i del món grecoromà, que assimilà a través de Hölderlin, Rilke,…

Entesa sovint com a equivalent a la denotació, la significació només correspon, segons Husserl, als signes significatius, en contraposició als signes indicatius els quals assenyalen, però no signifiquen en aquest sentit coincideix més pròpiament amb l’expressió, bé que aquesta no hi sigui sempre identificable, pel fet que la significació confereix sentit a l’expressió