Resultats de la cerca

El 1787 arribà a París procedent de Tolosa Le Philinte de Molière ou la Suite du Misanthrope 1790 el féu famós La seva activitat política amb Danton el portà a la guillotina Publicacions pòstumes seves foren una Correspondence amoureuse , un fragment de Biographie , la comèdia Les précepteurs , unes Oeuvres Mêlées , que comprenen sàtires, contes, etc, i la cèlebre cançó Il pleut, il pleut, bergère

Estudià lletres a la Universitat de Lausana, on es llicencià l’any 1946, any que s’installà a París i es relacionà intensament amb els cercles literaris i intellectuals Començà també a collaborar a la premsa de manera assídua Establert definitivament a Grinhan Droma el 1953, aquest any publicà L’effraie et autres poésies , el primer recull que no rebutjà i que el 1956 rebé el premi Rambert, un dels premis literaris més importants de Suïssa La seva extensa obra poètica reuneix influències del Romanticisme i l’idealisme alemany i del món grecoromà, que assimilà a través de Hölderlin, Rilke,…

Publicà un primer recull de poemes, Le vol de la Marseillaise 1919, però deu la seva fama al teatre poètic, de clara filiació romàntica, del qual es destaquen Cyrano de Bergerac 1897, L’Aiglon 1900 i el drama pòstum La dernière nuit de Don Juan 1921

Dedicat a la política i al periodisme, collaborà, a París, en diverses publicacions Els seus articles foren recollits en dos volums, Les réfractaires 1866 i La rue 1867 Partidari d’ideals revolucionaris, fou empresonat a Mazas 1870, i després d’haver estat alliberat fundà Le Cri du Peuple Intervingué activament en la lluita com a membre de la Comuna i, condemnat a mort, s’escapà a Londres, on féu de corresponsal Finalment tornà a França, el 1883 De la seva producció novellística cal destacar el cicle autobiogràfic Jacques Vingtras L’enfant 1879, Le bachelier 1881 i L’insurgé 1886

Fill del filòsof Frédéric Paulhan, el 1920 esdevingué secretari de la Nouvelle Revue Française , de la qual fou director del 1925 al 1940 Membre de la Resistència intellectual durant la Segona Guerra Mundial, fundà la publicació clandestina Les lettres françaises 1941 La seva obra, alhora concisa i paradoxal, es compon d’assaigs crítics i contes enigmàtics Le guerrier appliqué 1915, Les fleurs de Tarbes 1941, Clef de la poésie 1944, Causes célèbres 1950 Obtingué el Grand Prix de literatura de l’Académie Française

Vida i obra Nebot de l’erudit Pere Puiggarí , fou, per damunt de tot, un militar Ingressà en l’Escola Politècnica el 1833, d’on passà a l’École d’application de Metz Lorena i al cos d’enginyers Serví a l’Àfrica francesa i, entre el 1841 i el 1848, fou oficial superior a Prats de Molló i al fort dels Banys d’Arles, al Vallespir Feu la campanya de Roma com a comandant de destralers Nomenat cap de batalló a Montpeller, acabà la carrera militar amb el grau de coronel, a Perpinyà, com a director de les fortificacions 1867-75 Feu construir l’hospital militar dels Banys d’Arles i governà Perpinyà…

En el cas que l’exponent n del binomi sigui un nombre natural, la fórmula pot ésser demostrada per inducció, i la seva expressió és on els coeficients n k , anomenats coeficients binomials , són donats per la fórmula Aquesta expressió, que ja utilitzà NTartaglia, fou ampliada per INewton en el cas d’exponents negatius i fraccionaris i per LEuler en el cas d’exponents irracionals En el cas, però, que l’exponent n no sigui un nombre natural, l’anterior expressió esdevé una sèrie infinita i, per tant, només té sentit quan la sèrie és convergent, cosa que…

Intrínsecament relacionat amb l’expressió fill de Déu , aquest terme és pres per la teologia cristiana, a partir de l’evangeli mateix, en el seu sentit propi, és a dir, com a expressió d’una filiació natural, i no sols adoptiva filiació divina

Entesa sovint com a equivalent a la denotació, la significació només correspon, segons Husserl, als signes significatius, en contraposició als signes indicatius els quals assenyalen, però no signifiquen en aquest sentit coincideix més pròpiament amb l’expressió, bé que aquesta no hi sigui sempre identificable, pel fet que la significació confereix sentit a l’expressió

La història i fortuna dels termes començà al voltant del 1601, any en què Ottuso Accademico -pseudònim d’un personatge no identificat-, en una carta, emprà per primera vegada l’expressió seconda prattica Aquesta expressió fou recollida el 1603 pel canonge bolonyès Artusi en l’obra Seconda parte dell’Artusi , en què criticava veladament Monteverdi per l’ús de dissonàncies sense preparar en alguna de les seves obres i denominava seconda prattica aquest procediment Dos anys després, Monteverdi publicà el seu cinquè llibre de madrigals, i en la introducció, tot…