Resultats de la cerca

El dia 10, el primer ministre ucraïnès, Arseni Iatseniuk, anuncia per sorpresa la seva dimissió, que formalitza dos dies després Acusat de paralitzar les reformes econòmiques i de no encarar-se de manera prou decidida amb la corrupció, al mes de febrer Iatseniuk va superar una moció de confiança, però dos dels partits de la coalició de govern el van abandonar i va restar en minoria El dia 14 pren possessió del càrrec Volodímir Gróisman, membre del partit del president Poroixenko

Es donà a conèixer amb òperes com Le donne dispettose 1754 i, sobretot, La cecchina ossia la buona figliuola 1760, que fou representada per tot Europa El 1776 s’establí a París, on el seu estil d’autor de l’escola napolitana fou adoptat com a bandera pels melòmans francesos que s’oposaven a les reformes de Gluck fet que no impedí l’amistat entre aquest i Piccinni A París estrenà Roland 1778, Didon 1783 i altres òperes serioses i bufes

El 1854 fou ordenat de sacerdot Fou rector de Sant Joan, a Gràcia 1868-83, i de Santa Anna, de Barcelona, on féu fer importants reformes Collaborà en diverses publicacions religioses, des d’on atacà l’integrisme Publicà una Historia de la Revolución de Septiembre 1875, una Historia de las persecuciones sufridas por la Iglesia 1876 i obres religioses en castellà El 1896 estrenà el drama El llenyataire Era soci numerari de la Societat Econòmica d’Amics del País, de Barcelona

Succeí el seu pare, Frederic Guillem II Servà la neutralitat mantinguda amb França des del 1795, fins que hagué d’atacar-la pressionat per l’exèrcit 1806 derrotat a Jena, Auerstedt i Friedland, signà la pau de Tilsit 1807, que li reduí força el regne El 1813 s’uní a la coalició contra Napoleó, i el congrés de Viena li restituí amb escreix els estats perduts 1815 Restaurà l’economia i les llibertats, però suspengué les reformes socials empreses del 1807 al 1813

Fill d’Estanislau Poniatowski La futura Caterina II de Rússia, de qui fou amant, li féu costat com a candidat al tron de Polònia Elegit rei 1764, intentà de modernitzar les institucions, però els conservadors de la confederació de Bar s’hi oposaren 1771 Després de la primera partició de Polònia 1772 el rei perdé atribucions, però fomentà les reformes, que foren malvistes per la noblesa No participà en el segon i tercer repartiments del país 1793 i 1795, i hagué d’abdicar

Monjo i prior de Montserrat i abat de Gerri 1365 Bisbe de Barcelona 1369-71, s’hagué de comprometre a respectar certs drets de la ciutat Traslladat a la seu d’Urgell 1371, féu reformes al seu palau i a l’església i impulsà la construcció d’un pont a Collegats Fou neutral durant el Cisma, i obeí Climent VII només exteriorment i per temor del rei Fixà el dia de la festa de sant Ot, el 7 de juliol

Fill petit de Miloš I de Sèrbia, succeí el seu germà Milan II, que no arribà a regnar ni un mes Destronat perquè havia intentat de cercar l’ajut de Rússia, s’exilià, però tornà a Sèrbia el 1858 quan el seu pare recuperà el tron, i el succeí a la seva mort Emprengué una sèrie de reformes i fou assassinat pels sicaris dels Karadjordjević El succeí el seu net Milan IV, que esdevingué el primer rei de Sèrbia Milan I de Sèrbia

Fill del rei ‘Abd al-'Aziz II, durant el regnat del seu germà consanguini Fayṣāl II fou vicepresident del consell de ministres 1962-75 i príncep hereu de la corona 1965-75 Assassinat Fayṣāl II, el succeí en el tron, la qual cosa el convertí alhora president del consell de ministres Prooccidental, en política interior impulsà algunes reformes moderades, però aviat problemes de salut feren recaure el poder efectiu en el seu germanastre Fahd, que el succeiria en el tron

Atribuïda a Aristòtil, a un deixeble seu o, erròniament, a Xenofont, consta de dues parts una, històrica, que comprèn la relació de la constitució original i de les onze reformes subsegüents i una altra que descriu l’estat de les institucions en ésser referides d’aquesta part cal destacar els capítols dedicats a les funcions del consell, dels arconts i dels tribunals de justícia Fou vigent fins al s VII dC, però no en fou trobada cap còpia —fragments— fins cap al 1880

Comprenia dos representants de les centrals sindicals, vuit dels diversos moviments de la resistència i sis dels partits polítics Presidit de primer per Jean Moulin i, després del seu arrest i de la seva mort, per Georges Bidault, es consagrà essencialment a la lluita immediata contra l’ocupant per mitjà de la unió de tots els moviments clandestins de resistència i l’establiment d’un pla de reformes de caire social sobretot nacionalitzacions, que calia aplicar després de l’alliberament de França