Resultats de la cerca
Es mostren 195 resultats
baríton | barítona
Lingüística i sociolingüística
En grec, dit d’un mot que porta l’accent greu damunt la vocal final o que té la darrera síl·laba àtona.
Els mots oxítons en composició esdevenen enclinòmens i passen a barítons pel fenomen anomenat baritonització
xurro
Lingüística i sociolingüística
Parlar de l’àrea de llengua castellana del País Valencià, especialment de l’Alt Millars, l’Alt Palància, el Racó, els Serrans i la Foia de Bunyol.
Els parlars xurros actuals són essencialment un aragonès castellanitzat, i contenen un bon nombre d’elements catalans, en gran majoria lèxics Per aquest motiu hom s’hi refereix sovint com a dialectes mixts o barrejats Els parlars d’Énguera i de tota la Canal de Navarrés, en una zona més al S, també ofereixen trets semblants, i s’han d’incloure en el mateix grup En realitat, hi ha afinitats lèxiques entre tots els parlars fronterers de l’antic Regne de València, fins a Múrcia La castellanització de l’aragonès —trasplantat a la zona xurra pels pobladors procedents del Baix Aragó, en general—…
v
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-dosena lletra de l’alfabet català, anomenada ve [pl ves].
Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…
asil·làbia
Patologia humana
Afàsia en la qual el malalt pot reconèixer les lletres, però es troba incapacitat per a reunir-les mentalment per formar una síl·laba.
accent melòdic
Fonètica i fonologia
El que estableix el contrast accentual emprant com a procediment positiu la més gran elevació de la veu de la síl·laba accentuada (to).
Dit també accent musical, cromàtic, tònic o d’altura
accent d’intensitat
Fonètica i fonologia
El que estableix el contrast accentual emprant com a procediment positiu la més gran intensitat (o sigui força d’expiració) de la síl·laba accentuada.
És anomentat també accent dinàmic o expiratori
palimfràsia
Psicologia
Trastorn de l’elocució caracteritzat per la repetició de la darrera síl·laba de les paraules i sovint de totes les síl·labes de cada paraula.
És pròpia del retard mental i de la demència precoç
tensió
Fonètica i fonologia
Qualitat de les articulacions tòniques que distingeix el moment articulatori culminant, entre la intensió i la distensió, dins un mot, una síl·laba o un fonema.
Es caracteritza per una major estabilitat i durada en la disposició dels òrgans implicats
sinalefa
Literatura
Fusió en una sola síl·laba rítmica de dues vocals en contacte situades l’una a la fi i l’altra al començament de mots distints.
El tractament d’aquest fenomen fonètic, important per al compte mètric del vers, és condicionat per la natura i l’evolució històrica de cada llengua i la incidència d’aquesta en la poesia En la poesia catalana antiga el compte del vers es feia atenint-se al nombre de vocals o diftongs, i l’hiat era admès quan es tractava de vocals de distint so, mentre que es feia elisió si les síllabes en contacte eren homòfones, i també entre pronunciacions fortes i àtones de la vocal a i quan la vocal feble o neutra era atreta per la forta en contacte correntment les elisions eren indicades gràficament Per…
cant gregorià
Música
Cant en llatí, a l’uníson, propi de la litúrgia de l’Església romana, afí al de la sinagoga (salmòdia), al de les antigues litúrgies cristianes occidentals i al del folklore grecoromà dels primers segles del cristianisme.
Alguns el situen al país franc a l’època carolíngia, en part com a manipulació del cant antic romà i en gran part, la més artística, com a creació nova D’altres, amb més probabilitat, el creuen elaborat tècnicament a Roma segles V-VII —època de Gregori I— amb material de l’antic cant romà, uniformat segons l' oktoekhos bizantí Inicialment sembla que es transmeté oralment a través de les Scholae de lectors i de cantors i a través de les comunitats monàstiques o basilicals Hom no conserva cap notació musical anterior al segle IX La bona tradició manuscrita és dels segles IX-XII Hom hi empra…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 10
- 11
- 12
- 13
- 14
- 15
- 16
- 17
- 18
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina