Resultats de la cerca

Estudià gravat a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València i després a Madrid, on residí Introductor de l’estenografia, que adaptà a la gramàtica castellana, publicà Estenografía o arte de escribir abreviado 1799 i Taquigrafía castellana 1803, de gran difusió i reeditat durant els s XIX i XX El 1921 el seu sistema fou adaptat al català És autor, també, de diverses obres de teatre com El día 2 de mayo 1813, Don Quijote y Sancho Panza en el castillo del duque 1824, etc Fundà i dirigí una escola de taquigrafia a Madrid

Fou defensor d’una postura iconogràfica estricta, que acaba fent de l’obra d’art un document secundari i de la idea o el personatge sant que representa el veritable subjecte d’estudi Conreà especialment l’anàlisi del moment medieval, sobretot el gòtic Obres L’art religieux du XIIIe siècle en France 1899, L’art religieux de la fin du Moyen Âge en France 1908, L’art religieux au XIIe siècle en France 1923, Arts et artistes du Moyen Âge 1927, Notre-Dame de Chartres 1948 i La cathédrale d’Albi 1950 Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans 1928

Estudià a Barcelona i debutà com a mezzosoprano 1949 A partir del 1951, ja com a soprano, obtingué renom com a intèrpret de sarsuela, gènere que abandonà per l’òpera i amb què debutà el 1955 a Ais de Provença i a Glyndebourne Des del 1958 fou artista permanent de la Deutsche Oper de Berlín, on debutà amb Mathis der Maler , d'Hindemith, i on cantà els principals papers de les òperes de Mozart, Verdi, Puccini, Wagner i Debussy Feu diversos enregistraments El 1991 rebé el premi Príncipe de Asturias de les arts i feu la seva última actuació a Berlín

Fill i alumne de Vicent López Executà tota mena d’obres, però es distingí en els retrats al pastel Acadèmic de mèrit de San Fernando 1825, on fou director d’estudis el 1844, i acadèmic de Sant Carles 1849 Fou professor de pintura d’Isabel II, i pintor de cambra des del 1853 Les seves obres principals són al Museu de Belles Arts de València retrats de Fernando Varela, Vicent López, Els alabarders Díaz i Touran , etc, al Museo del Prado Dona Isabel de Bragança i a la casa de la ciutat de València Isabel II

Es donà a conèixer amb el film Tasio 1984 Posteriorment ha dirigit 27 horas 1986, Las cartas de Alou 1990, Concha d’Or del Festival  de Sant Sebastià i premi Goya 1991 al millor guió original, Historias del Kronen 1994, premi Goya 1995 al millor guió adaptat, Secretos del corazón 1997, dos premis Goya el 1988 i premi Sant Jordi, Silencio roto 2001, Obaba 2005, Premi Internacional Terenci Moix 2006 i No tengas miedo 2011 El 1998 fou guardonat amb el Premio Nacional de cinematografia i l’any 2020 rebé la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts

Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona i a l’Escuela Superior de la Academia de San Fernando, a Madrid En escindir-se el gremi d’escultors i de tallistes a Barcelona, optà per acollir-se al gremi d’aquests darrers Durant l’ocupació napoleònica treballà a Mallorca són obra seva els medallons del presbiteri de l’església de la cartoixa de Valldemossa i el mausoleu del marquès de la Romana conservat a la seu de Palma Mallorca Posteriorment exercí els càrrecs de vicesecretari de l’Academia de San Fernando i d’escultor de cambra de Ferran VII

Es formà a Llotja, i fou deixeble de Rossend Nobas i d’Agapit Vallmitjana La diputació provincial de Tarragona li concedí una beca a París, i l’Escola de Belles Arts de Barcelona una borsa de viatge, el 1884 La seva obra, al principi monumentalista i academicista — Nebrija i Antoni Agustí , a la Biblioteca Nacional de Madrid Lluís Dalmau , a la façana de l’antic Arsenal de la Ciutadella de Barcelona Tercer Misteri de Dolor , a Montserrat—, evolucionà cap a un realisme gairebé sempre de temàtica religiosa Crist en creu , església de la Bonanova de Barcelona

Marquès de Solleric Fill de Faust Morell i Orlandis, es formà al seu taller i a l’Acadèmia de Belles Arts Els seus temes preferits foren el retrat, el paisatge i, sobretot, els temes històrics, d’una gran imaginació, d’amplis escenaris i de molts personatges ben individualitzats Conreà l’oli, l’aquarella i el carbó És més a prop de les tendències del seu temps pel color que no per la pinzellada, encara de traça acadèmica Participà en diverses exposicions i guanyà una medalla a París Té obres a diversos museus i colleccions de Mallorca i dues al Palau Reial de Madrid

Fill de pare joier, s’inicià de molt jove en l’art de l’esmalt amb C Aguilà S’establí pel seu compte com a esmaltador a 19 anys Freqüentà el Foment de les Arts Decoratives i fou professor de l’Escola Massana durant quatre anys Dedicat exclusivament al seu propi taller, Morató, a més de la seva pròpia obra, desplegà una important activitat en reproduccions d’esmalts antics d’una gran dignitat i fidelitat als models En aquest taller, s’hi van formar una bona colla d’esmaltistes que després van seguir el seu camí independent

Actiu a Tarragona 1433-47, es casà a Sant Mateu Maestrat, on installà el seu taller És autor del retaule dels sants Magdalena, Onofre, Abdó i Senén 1455 d’una ermita de Vilafranca del Maestrat, avui a la casa del comú, on és palesa la influència de Bernat Martorell Té altres obres, atribuïdes a ell, a la rectoria de Sant Mateu, a colleccions barcelonines i valencianes i al museu de belles arts de Budapest A ell o als seus fills Mateu i Lluís Montoliu —continuadors del seu taller— hom ha atribuït obres que hi ha a Xàtiva, Eivissa, Tarragona i altres llocs