Resultats de la cerca

Després del moviment revolucionari del 1848 s’exilià a París amb Kogalniceanu, Alecsandri i Balcescu, amb els quals publicà la revista La Roumanie future Escriví el poema Le chant de la Roumanie 1851, que Balcescu li traduí al romanès Tornat al seu país, exercí com a advocat i escriví nombrosos articles, la major part en francès El 1908 foren publicats en un volum Ecrits , que, traduïts al romanès, exerciren una notable influència en el renaixement de la literatura romanesa

Fou membre de la branca de la família de la Cavalleria que no es convertí al cristianisme Poeta, és autor d’una obra en prosa rimada Melisà le-Maskil o 'Ofer wé-Dinà i de la refutació Qódeš qodašim als capítols lliurats per Jeroni de Santa Fe abans de la disputa de Tortosa com a base de les discussions Hom li ha atribuït, erròniament, la presència i també la intervenció destacada en els debats de la disputa

Inconformista des de molt jove, anà a París, on continuà la seva formació artística, que derivà cap al realisme expressionista La seva temàtica se centra sobretot en tipus marginats, pobres i embriacs, que pinta amb una força colpidora La seva obra literària segueix parallelament aquesta línia i descriu també d’una manera tràgica personatges semblants, amb una aguda observació de la realitat Se'n destaquen Ubriachi 1923, Parigi 1925, I vageri 1926 i Le chiavi nel pozzo 1935

Deixeble d’AMeillet i format en l’ambient científic de l’escola sociològica de París, fou professor a la Sorbona i director d’estudis de filologia cèltica a l’École des Hautes Études És autor d’estudis sobre filologia clàssica Traité de grammaire comparée des langues classiques , 1924, amb AMeillet, i Traité d’accentuation grecque , 1938, cèltica Choix d’études linguistiques et celtiques , 1952 i de lingüística general Le langage Introduction linguistique à l’histoire , 1921

Fill de Nicodemus Tessin el Vell , viatjà per Itàlia i França, on es relacionà amb Gian Lorenzo Bernini i, sobretot, André Le Nôtre Nomenat arquitecte de la cort sueca al seu retorn, el 1682 passà a ésser-ho de la ciutat d’Estocolm Acabà el palau de Drottningholm, iniciat pel seu pare, i hi féu els jardins i els del palau d’Ubriksdal La seva obra més important fou la reconstrucció, des del 1697, del palau reial d’Estocolm

A París es donà a conèixer amb òperes com Le faux lord 1765, Toinon et Toinette 1767 i Sabinus 1774 Cofundà i dirigí el Concert des Amateurs 1769-73, i fou codirector del Concert Spirituel, on introduí simfonies de Haydn i seves Mestre de música des del 1774 i director de l’Opéra de París, amb la Revolució Francesa esdevingué el compositor oficiós de la República, per a la qual escriví marxes, himnes, etc Posteriorment escriví també música religiosa

Fou conegut també com a abate Galiano Defensor de la doctrina mercantilista, publicà el manual Della moneta 1750, on donà una visió quantitativa del valor del diner, considerant-lo com una mercaderia, i introduí els conceptes d’escassetat i utilitat subjectiva Fou ambaixador de Nàpols a París 1759-69, on entrà en contacte amb els enciclopedistes i escriví l’obra Dialogues sur le commerce des blés 1770, en la qual atacà durament les argumentacions dels fisiòcrates

Pensador de l’hermenèutica filosòfica, estudià els mètodes de les ciències humanes —sobretot l’estètica— i cercà d’harmonitzar veritat i història A més de monografies sobre Plató 1931 i 1934, Herder 1942, Bach 1946 i Goethe 1947, és autor, entre d’altres, de Wahrheit und Methode ‘Veritat i mètode’, 1960, resumit a Le problème de la conscience historique 1963, Ästhetik und Poetik ‘Estètica i poètica’, 1993, que figuren entre els títols més rellevants de les seva obra

Fundà el Théâtre d’Art 1890, sense cap finançament estable, com a reacció enfront del teatre naturalista hi eren escenificades produccions de Rimbaud, de Mallarmé, de Verlaine, de Maeterlinck i d’altres Fundà les revistes “Le Livre d’Art” i “Vers et Prose” 1905 El 1912 fou elegit príncep dels poetes Publicà Ballades françaises 1897 i següents, formalment renovadores Les Chroniques de France , recull de drames històrics en forma de balades dialogades, són escrites en un llenguatge arcaïtzant

Gairebé sempre didascàlic — Le poème du verger 1788, Essai sur l’Astronomie 1789, La forêt de Navarre 1778, Les Montagnes 1788—, és un exemple típic del didactisme del s XVIII Molts escrits seus són una apologia de Napoleó, el qual l’any 1808 el nomenà president del cos legislatiu i grand-maître de totes les escoles, de les quals fou un reorganitzador Fou ministe d’estat i membre del consell privat de Lluís XVIII de França