Resultats de la cerca

Estudià harmonia amb Eken, contrapunt amb K Egge i piano amb E Westher a Oslo i, a Copenhaguen, composició amb NV Bentzon Fou professor de composició al Conservatori d’Oslo i a l’Institut Musical de la capital noruega En 1961-64 i 1966-67 presidí la secció noruega de la Societat Internacional per a la Música Contemporània Autor d’una important producció, en les primeres obres mostra influències del neoclassicisme, però posteriorment es decantà cap al dodecatonisme i el serialisme Entre els títols més coneguts cal destacar Evolution , opus 23 1961

Estudià al Conservatorio di Santa Cecilia amb S Falchi composició i R Renzi orgue Es diplomà el 1910, any en què també fou ordenat de sacerdot Del 1912 al 1950 impartí classes d’harmonia i cant gregorià a la Scuola Pontificia di Musica Sacra de Roma i del 1911 al 1947 fou mestre de capella de la basílica de Santa Maria Maggiore Considerat sovint l’hereu de L Perosi, a més de la nombrosa producció sacra cal destacar-ne les dues òperes de temàtica religiosa Cecilia 1923 i Margherita da Cortona 1938

Inicià la seva formació a Armagh, i després l’amplià al Royal College of Music de Londres amb mestres com ChV Stanford i F Taylor El 1888 fou contractat com a professor d’harmonia al mateix centre, càrrec que combinà amb el de professor resident de diferents colleges de Cambridge Quan morí, Stanford el succeí Compongué opéras comiques - Pickwick Papers 1922-, odes i obres vocals amb acompanyament instrumental, interpretades als festivals anglesos de Leeds i Hovingham A més, publicà estudis sobre la cançó popular irlandesa i també obres religioses

Estudià amb P Hindemith del 1954 al 1957 L’any 1963 se’l nomenà professor adjunt d’improvisació i harmonia a la Pädagogische Hochschule a Berlín i el 1971 n’esdevingué professor titular Fou editor de programes de pedagogia musical a la Radio Free Berlin el 1973 Aquell mateix any, es feu membre de l’Acadèmia Amriswil a Suïssa Realitzà aportacions importants al moviment musical juvenil alemany a partir del 1950 Fou molt conegut pel seu treball en el camp de l’educació musical i, sobretot, a través del seu mètode d’improvisació

Deixeble de Johan Lindegren en les disciplines d’orgue, contrapunt i composició al Conservatori de Música d’Estocolm, estudià piano amb Richard Andersson i orquestració amb el polonès Philipp Scharwenka a Berlín Professor d’harmonia al Conservatori de Música d’Estocolm a partir del 1908, la seva música denota una gran influència de Max Reger, especialment en el llenguatge harmònic El seu catàleg inclou obres per a orquestra, vocals, instrumentals i nombroses cançons Entre les peces més notables hi ha Konsertuvertyr 1908, per a orquestra, i Sonata alla legenda 1919, per a violí i…

Estudià a la seva ciutat natal amb Jesús Guridi, entre d’altres, i posteriorment a París, on fou deixeble de Paul Dukas A Basilea estudià direcció d’orquestra amb Felix Weingartner El 1933 tornà a Bilbao, on dirigí la Banda Municipal El 1939 fou nomenat director de l’Orquestra Municipal Es traslladà a Madrid, on impartí classes d’harmonia al conservatori a partir del 1953 dirigí l’Orquesta de Conciertos i presidí l’Asociación de Directores de Orquesta Españoles Compaginà aquesta activitat amb collaboracions amb l’Orquestra Nacional d’Espanya

Fou alumne de Moscheles a Londres 1844-49 La música de saló, de clara inspiració francesa, i els seus contactes amb F Chopin i altres compositors marcaren la seva obra Dedicà una atenció especial a la música de la seva terra en l’obra per a piano Cantares viejos y nuevos de Galicia 1877, on fon el folklore gallec amb l’esperit romàntic La seva òpera Inese e Bianca mai no fou estrenada Segons F Noske, la seva obra destaca per l’harmonia refinada, l’elegància en la línia vocal i la facilitat modulatòria

Estudià a Madrid amb E Fayos violí, A Amorós harmonia i B Pérez Casas composició Posteriorment amplià la seva formació com a compositor amb S Giner A València fou concertino del Teatre Ruzafa Més tard passà a dirigir l’Orquestra Simfònica de València com a substitut d’A Saco del Valle fins a la seva mort, el 1951 Com a compositor cal destacar les sarsueles El gran mandarín , El signo del Zodíaco , La billetera , Fiestas y amores , Mar endins o El día de Pascua en Catarroja , entre d’altres

L’homorítmia, que s’oposa a polirítmia , és un tipus de textura homofònica homofonia , característica dels himnes, el fals bordó i els corals, entre d’altres Es tendeix a identificar aquest tipus de textura amb l’harmonia en si, per això es coneix també com a ’estil acòrdic’ vegeu l’ex 1b de contrapunt 1 La relació homorítmica, d’altra banda, s’expressà en l’Edat Mitjana amb la locució punctus contra punctus o contrapunctus simplex i en el Renaixement amb la locució stile familiare utilitzada en el context de l’anomenada Escola Romana

Després de formar-se al conservatori superior de la seva ciutat natal, estudià musicologia a les universitats de Berlín, Rostock i Munic L’any 1910 acabà la seva formació i es doctorà a la capital bavaresa amb una tesi sobre el compositor barroc alemany Johann Sigismund Kusser Fou professor de teoria de la música a la Universitat de Munic i el 1920 publicà un Tractat d’Harmonia Durant algun temps exercí de crític en publicacions de Frankfurt, i més endavant tornà a Munic, on fou collaborador del "Münchner Zeitung"