Resultats de la cerca

Entre les seves obres destaquen Les étapes de la philosophie mathématique 1913, L’expérience humaine et la causalité physique 1922, Le progrès de la conscience dans la philosophie occidentale 1927 i De la connaissance de soi 1931 Manifestà un intellectualisme criticista i matemàtic, ampliat, però, per una anàlisi de les condicions de l’esperit, que el portà a definir la realitat espiritual com a realitat creadora, en un intent de superació de les implicacions que comporten tant l’espiritualisme acrític com l’empirisme o el positivisme

Director de l’École des Hautes Études Sociales La seva extensa obra gira al voltant del tema de la guerra, contemplada des d’un punt de vista neutre És el creador del terme polemologia , o estudi del fenomen bèllic, i, el 1945, de l’Institut Français de Polémologie Entre d’altres obres publicades, cal esmentar Traité de sociologie 1946, Les guerres, éléments de polémologie 1951, Traité de polémologie 1971, Le défi de la guerre 1740-1974 1976, en collaboració amb RCarrère, i Guerres et civilisations 1980

Professor del conservatori de París L’èxit de les seves òperes còmiques Le calife de Bagdad 1800 i Ma tante Aurore 1803 l’inclinaren al teatre Fou mestre de capella de la cort d’Alexandre I de Rússia 1803-10, on representà Les voitures versées 1808, amb gran èxit La seva obra mestra fou La dame blanche 1825, de caire romàntic, amb influència rossiniana També fou autor d’un concert per a arpa i orquestra, de sonates i d’un concert per a piano

Assolí el càrrec d’historiògraf de construccions La seva obra Entretiens sur les vies et les ouvrages des plus excellents peintres anciens et modernes 1666-88, en bona part d’acord amb Charles Le Brun, sobreposava la còpia d’estàtues antigues, el dibuix i la figura al dibuix del natural, al color i al paisatge, respectivament Considerà la utilitat i la bellesa gairebé sinònims Hom el té per un teòric poc original, perquè seguí Poussin, però és el més representatiu del programa artístic de l’Académie Française

La seva poesia, però, solitària i única, anà evolucionant fins a constituir, semblantment a Francis Ponge, un cas singular dins la lírica francesa contemporània El seu estil, a vegades amb influències de Lautréamont —hi sovintegen els poemes en prosa—, és dens, concís i molt treballat Dirigent actiu de la resistència francesa, recollí aquesta experiència en alguns dels seus poemes Dels seus reculls cal destacar Seuls demeurent 1945 , Le poème pulvérisé 1947, Les matinaux 1950 i Lettera amorosa 1953 i Éloge d’une soupçonée 1988

Fou procurador reial a Perpinyà 1843, conseller 1847 i president de l’audiència de Montpeller 1849, i més tard 1874, de la de Chambéry, a Savoia El 1877 es retirà a Montpeller Durant onze anys representà Ceret al consell general dels Pirineus Orientals És autor de diversos estudis històrics i literaris sobre el Rosselló, d’entre els quals Le Roussillon aux premiers temps de sa réunion à la France 1882, Les anciens châteaux forts des Corbières roussillonnaises 1882 i La voie romaine en Roussillon 1880

Establert a París, portà una vida bohèmia plena d’aventures En poesia, la publicació de La chanson des gueux 1876 li valgué un mes d’empresonament També fou acusat de sensualitat i ateisme per Les caresses 1877 i Les blasphèmes 1884 El mateix caràcter romàntic exaltat, amb un llenguatge truculent i anticonvencional, reflecteixen les seves narracions, entre les quals Les étapes d’un réfractaire 1872, Braves gens 1886, Contes sans morale 1922, i el seu teatre, com Le flibustier 1888, Les truands 1899, Don Quichotte 1905, etc

El 1910 anà a París, on es relacionà amb Picasso, Matisse, Braque, Jacob i Apollinaire i escriví una poesia considerada com a precursora del surrealisme La lucarne ovale 1916, La guitare endormie 1919, Les épaves du ciel 1924 El 1925 es retirà prop de l’abadia de Solesmes i es dedicà a l’oració i la poesia Fruit d’aquesta etapa són Écumes de la mer 1926, Gant de crin 1927, Ferraille 1937, Plupart du temps 1945, Le chant des morts 1948 i Main d’oeuvre 1949

Estudià art dramàtic amb Louis Jouvet i, des de Gribouille 1937, interpretà més de cent cinquanta films Entreé des artistes 1938, Hotel du Nord 1938, Le jour se lève 1938, Quai des orfèvres 1947, Dix mille dolars au soleil 1963, Les possédés 1988, etc El seu fill Bertrand el dirigí en tres ocasions i també desenvolupà una notable trajectòria al cinema italià a les ordres de M Monicelli — La grande guerre , 1959—, E Scola — Riusciranno i nostri eroi , 1968— o L Visconti a Lo straniero 1966

Principal animador del grup Les amis du cinéma , creat el 1962 a Perpinyà, dirigí “Cinemathèque” 1964, “Confrontation” 1965, “Les Cahiers de la Cinemathèque” 1971 i l’Institut de Recherche et d’Animation sur l’histoire du cinéma 1981 Publicà El romancero gitano al servicio de la revolución i La guerre d’Espagne vue par le cinéma , sobre la Guerra Civil Espanyola, Histoire de la France au Cinéma , i monografies sobre JA Bardem, L Torre Nilsson, A Dovženko, Buster Keaton, G Kozincev, Josef von Sternberg i Carlos Saura