Resultats de la cerca

Fill del tenor Luigi Pacini, el 1813 estrenà a Milà l’òpera Armeta e Lucindo l’èxit assolit el féu aviat un rival de Rossini, l’estil del qual imitava Es destacà novament amb La schiava in Bagdad 1820 a Barcelona el 1823, Gli arabi nelle Gallie 1827 i, sobretot, amb la seva obra mestra, Saffo 1840, d’instrumentació més acurada, que repetí en Medea 1843 i Buondelmonte 1845 També deixà la simfonia Dante 1865 i alguns oratoris, i publicà Le mie memorie artistiche 1865 i obres didàctiques

Conreà sobretot la narració A cena col commendatore 1950, I racconti, 1927-1946 1961, i la novella America, primo amore 1935, La verità sul caso Motta 1941, Lettere da Capri 1954, Il vero Silvestri 1957, Le due città 1964, L’attore 1970, 55 novelle per l’inverno 1971, Lo smeraldo 1974, La sposa americana 1978, L’incendio 1981 i El Paseo de Gracia 1987 Ha dirigit, entre altres, els films Piccolo mondo antico 1940, Malombra 1942, La provinciale 1952 i, en collaboració amb CZavattini, Viaggio nella valle del Po 1957-58 per a la televisió

Passà vuit anys a la presó per motius polítics successivament fou professor de literatura italiana a la Universitat de Nàpols i publicà del 1866 al 1872 les seves Lezioni di Letteratura , obra de generosa polèmica contra el predomini clerical i catòlic i la tirania civil i política, i animada per l’aspiració a una literatura viva, lliure i popular Fou, a més, autor d’un llibre de memòries Le rimembranze della mia vita , 1875, publicades en 1879-80, completat amb notes de diari, fragments de cartes, documents, etc

Representà França a la conferència d’indemnitzacions de Moscou 1945 Presidí, durant el primer govern De Gaulle, la comissió d’experts per a la reforma financera i monetària, que formulà el Pla Rueff Concep el sistema econòmic amb automecanismes de regulació, i s’oposa, en conseqüència, a la intervenció de l’estat en l’economia Fou partidari del retorn al patró or, enfront del patró canvi or institucionalitzat per l’FMI Publicà Des sciences physiques aux sciences morales 1922, L’âge de l’inflation 1963 i Le péché monétaire d’Occident 1971

Estudià a Roma, a Bolonya 1506 i a París, on s’especialitzà en filosofia i literatura encara tornà a Itàlia, el 1516 Fou corrector d’Henri Estienne, membre de la corporació dels llibreters a París 1518 i impressor reial 1530, i es dedicà sobretot a reformar els caràcters tipogràfics, i més endavant al gravat, amb disseny de lletres ornamentades, vinyetes, marques en tingué una de pròpia per a les seves obres, etc Escriví una mena d’art de tipografia i calligrafia, Le Champfleury 1529, a més de traduccions i edicions anotades d’autors clàssics

És, amb GVerga, el principal autor del verisme teatral italià Publicà i estrenà peces en vers, com Una partita a scacchi 1872, i en prosa, com Tristi amori 1887, Come le foglie 1900 i Il più forte 1904 —aquestes tres traduïdes al català per Narcís Oller i publicades per L’Avenç — Fou coautor, amb Luigi Illica, dels llibrets de les òperes de Puccini La Bohème 1896, Tosca 1900 i Madama Butterfly 1905 Dirigí la revista La Lettura i deixà també narracions com el recull Novelle e paesi valdostani 1896

Estudià a Viena i a Ginebra, on des del 1892 fou professor del conservatori Ideà un mètode de gimnàstica rítmica ‘eurítmica’ per a infants, basat en la música Juntament amb el psicòleg Édouard Claparède, l’estengué per tot el món El 1910 fundà l’institut Jaques-Dalcroze a Hellerau Dresden, i més tard n'obrí un a Ginebra, que dirigí fins a la mort Deixà obres teòriques, com L’éducation par le rythme 1907, i òperes, com Sancho Panza 1897, concerts, cançons, etc Joan Llongueres i Badia, deixeble seu, n'introduí el mètode a Catalunya

El 1909 ingressà a l’Armée Coloniale Acabada la guerra de 1914-18, fundà La Renaissance Catalane i L’Éveil Catalan 1921 i, a París, Le Roussillonnais de Paris  1931 El 1940 s’establí a Perpinyà, on fundà la revista Madeloc  1949 És autor de poesies en francès, d’una Anthologie des poètes catalans de langue française i, en català, de Muntanya, mar i cel, poesies, i una sèrie d’obres teatrals de caràcter popular sobre el personatge Perot En Perot i l’ós del Canigó , En Perot pescaire , etc

Professor a les universitats de Tunis 1937-39, 1940-43, Alger 1954-68, Amiens 1968-70 i, a partir del 1970, París-Nanterre En 1943-54 residí a Barcelona, primerament com a agregat cultural del consolat de França 1943-44 i després com a professor de francès es dedicà a la investigació històrica, fruit de la qual fou L’Espagne catalane et le Maghrib 1966, versió catalana el 1969 Escriví obres poètiques dedicades a Catalunya Émail catalan i Estampes et mirages Fou acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

Estudià al conservatori de Moscou Entre el 1958 i el 1970 es convertí en un dels pioners de la música electrònica al seu país amb la tasca duta a terme a l’Estudi Experimental de Música Electrònica de Moscou La seva obra combina formes contemporànies, com el serialisme i la música aleatòria, amb les tradicions russes Professor del conservatori de Moscou, algunes de les seves composicions són Le soleil des Incas 1964, Concert per a piano 1974, Confession 1986 i l’òpera L’écume des jours 1988 És autor també de música de cambra