Resultats de la cerca

Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, i amb I Cantieri i N Annovazzi Es destacà com a cantant de lieder d’extens repertori i com a cantant d’òpera El 1947 debutà al Liceu de Barcelona, on el 1952 estrenà Soledad , de J Manén El 1953 hi cantà Canigó , d’A Massana, que més tard enregistrà en discs Hi estrenà també Maria Egiziaca de Respighi 1957, Amunt d’Altisent 1959 i La cabeza del dragón 1960 de R Lamotte de Grignon També enregistrà una cèlebre versió de Cançó d’amor i de guerra

Fou metge militar durant la primera guerra Carlina Posteriorment exercí a Figueres, i més tard anà a Barcelona, on dirigí el diari El Cultivador  1848-51 i fou catedràtic de l’Escola de Botànica i Agricultura, creada per la Junta de Comerç de Barcelona, i de l’Escola Industrial de Barcelona, on pronuncià el primer discurs inaugural el curs 1851 Fou membre de la primera comissió científica de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre Publicà obres de tema agrícola, com Lecciones elementales de botánica 1842, Catecismo de agricultura 1850 i Reflexiones acerca de los bancos…

Membre de la Federació Monàrquica Autonomista, fou diputat i més tard senador 1907-14 per Barcelona En 1922-23 fou alcalde de Barcelona cessà arran del cop d’estat de Primo de Rivera Continuà l’activitat industrial del seu pare i féu donació de l’Observatori Fabra a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona El seu germà, Romà Fabra i Puig mort el 1948, fou creat marquès del Masnou per Alfons XIII 1922 Els fills d’aquest darrer, Camil i Alfons Fabra i de Monteys , foren president i vicepresident, respectivament, de Filatures de Fabra i Coats

Inicià la formació musical a la seva ciutat natal i més tard es traslladà a Barcelona, on estudià violí amb M Crickboom i harmonia amb F Pedrell A més d’una brillant carrera com a concertista, fou professor de violí d’una acadèmia de música de Tarragona i, posteriorment, del Conservatori de Música de la mateixa ciutat Com a compositor es dedicà bàsicament a les sardanes, entre les quals sobresurt Casteana per a orquestra de cordes El seu llenguatge musical entronca amb la tradició romàntica, tot i que palesa el coneixement de les aportacions musicals impressionistes, transmeses…

El seu nom real era Antonio Esteve Ródenas Dedicat al ball flamenc, fou primer ballarí de la companyia de Pilar López Més tard formà companyia pròpia Intervingué en diversos films, com Los Tarantos 1962, El amor brujo 1967 de FRovira i Beleta, Con el viento solano 1965 i Los días del pasado 1976, ambdós de M Camús, Último encuentro 1966 d’A Eceiza, Fortunata y Jacinta 1969 d’A Fons, Con el culo al aire 1979 de C Mira i Bodas de sangre 1979 i Carmen 1983 de C Saura, on es feu càrrec de la coreografia

De família burgesa benestant, destacà pel seu absolutisme exaltat Intervingué a la Guerra del Francès, contra els napoleònics, i el 1816 Ferran VII li atorgà privilegi de noble del Principat Collaborà amb la Regència d’Urgell el 1823 fou nomenat corregidor de Mataró i reprimí els liberals Com a coronel de les Bandes de la Fe, fou un dels promotors de la revolta dels Malcontents 1827 i s’hagué d’exiliar a França durant set anys Formà part de la Junta Carlina del Principat 1835 En el combat d’Alpens fou fet presoner i, més tard, fou afusellat

Fill d’una família de l’alta burgesia, es dedicà de primer a la carrera militar 1914-18 i més tard al periodisme A la seva primera novella, Die Verwirrungen des Zöglings Törless ‘Les tribulacions de l’estudiant Törless’, 1906 utilitzà records de la seva adolescència També és autor de Die Vereinigungen ‘Les associacions’, 1911, Drei Frauen ‘Tres dones’, 1924 i Der Mann ohne Eigenschaften ‘L’home sense qualitats’, 1930, la seva obra més important, on fa una anàlisi aguda i crítica de la societat austrohongaresa del començament de segle És considerat un dels millors prosistes…

Fou deixeble d’Enric Granados i de l’Acadèmia Marshall, on més tard fou professor Dirigí el cor del Cercle Catòlic de Gràcia, i fou membre i professor de l’Institut de Cultura Musical de Barcelona És autor de cançons sobre texts de Carner Fred , 1926, López-Picó, etc, sardanes, com Desig 1926, música de cambra, etc El 1952 fundà el Trio Fluvià, del qual fou pianista i amb el qual actuà per tot Catalunya fins el 1959 Fill de Pius de Fluvià  i Borràs i nebot de Manuel de Fluvià , és pare de l’heraldista Armand de Fluvià

Formà part de la generació de poetes valencians que es donaren a conèixer a la dècada dels seixanta Fou recollit a l’antologia Poetes universitaris valencians 1962 de Manuel Sanchis Guarner, i, més tard, a Antologia de la poesia realista valenciana 1996 Ha publicat els reculls poètics Llibre del temps El missatger poemes 1956-1960 1972, Nissaga poemes incivils 1962-1974 1977 i Les quatre estacions i un testament 1983, així com el volum de prosa Quaderns d’Emili Coniller-Diari 1956-1960 1973 i l’obra d’assaig El missatger ferit aforismes, pensaments, pregàries 1993

Després d’abandonar la carrera esportiva inicià la musical i debutà a Ravena l’any 1945 amb La bohème Tres anys més tard ho feu a la Scala de Milà De la tessitura de baix baríton passà a la de baríton cap a la meitat dels anys cinquanta A partir d’aleshores abordà els papers més característics de la seva corda, especialment els de les òperes italianes Verdi i autors de bel canto , que interpretà al costat de figures com Maria Callas o Franco Corelli en teatres europeus i nord-americans Enregistrà nombroses òperes abans de la seva prematura mort