Resultats de la cerca

Es formà en cercles musicals sardanístics i ben aviat ingressà a la Cobla Juvenil Cervianenca i a la Cobla Art Gironí Més tard fou membre de diferents orquestres simfòniques, com ara l’Orquestra Pau Casals, de la qual era tenora solista Molt vinculat a la vida musical de Girona, hi fundà l’Orfeó Cants de Pàtria i fou professor de diferents escoles de música Es dedicà a compondre sardanes i el seu nom destacà per haver estat l’impulsor del Museu de la Sardana de Girona

La seva formació musical anà a càr rec d’Antoni Sala, mestre de capella de la catedral de Lleida Fou organista de l’església parroquial de Sant Joan de la mateixa ciutat, i el 14 d’abril de 1781 substituí Sala al capdavant de la capella musical de la seu lleidatana L’any 1793 deixà el càrrec de mestre de capella per ocupar el de segon organista, també a la catedral, que exercí fins a la seva mort De la seva producció destaquen una missa a quatre veus amb violins, oboès, corns i baixos, un magníficat a sis veus i unes antífones a sant Pau

S’inicià en el món musical a la seva ciutat natal, on estudià solfeig, orgue i composició El 1835 exercí com a organista a Sallent D’allí passà a Osca, on feu estudis religiosos El 1843 fou nomenat organista de Cervera, i des del 1862 hi fou també el mestre de capella La seva producció musical és de tipus religiós i comprèn misses, dos Stabat mater , Les Set Paraules , i obres de tipus devocional, com ara goigs, rosaris i trisagis La seva obra fou ben preuada en el seu temps, i diferents composicions seves es troben disperses per arxius catalans

Fou probablement cavaller i estigué al servei d’Arnau d’Avinyó, marit d’Ermessenda d’Avinyó, a qui dedicà algunes cançons Se'n conserven nou cançons d’atribució segura, escrites en un occità literari d’una gran correcció, amb estil senzill i d’una gran fluïdesa expressiva són de tema amorós, mancades d’anècdota, i ajustades als cànons de l’amor cortès

Vida Ha estat collaborador de les principals revistes culturals catalanes, entre les quals Destino , Catalònia , Revista de Catalunya , Barcelona Metròpoli Mediterrània  o Cultura Des del 1976, i durant 14 anys, formà part de la redacció del diari Avui , on s’endinsà en la branca del periodisme cultural i, d’una manera més intensa, en el musical-clàssic, disciplina en la qual fou pioner L’any 1984 fou nomenat director de la Revista Musical Catalana  -que el 1994 prengué el nom de Catalunya Música/Revista Musical Catalan a-, tasca en la qual cal destacar la seva original aportació a l’estudi…

Vida Un dels noms més significatius de la música religiosa hispànica del segle XIX A només set anys ingressà a l’escolania de la catedral de Vic i a catorze anys exercí com a segon organista a la seu Vers el 1838 es traslladà a Barcelona, on continuà estudis amb J Rosés i amb J Quintana Exercí com a organista a Santa Maria del Pi a partir del 1842, i des del 1853 se li confià el magisteri de la Mercè, en substitució de F Andreví Allí restaurà el prestigi de l’escolania i de la capella i produí una quantitat excepcional d’obres religioses -més de 535, que segons alguna font podrien ascendir a…

Membre de l’escolania de la catedral de Barcelona, estudià piano amb Josep Vinyas i orgue i composició amb el seu oncle Josep Marraco i Ferrer i amb Domènec Mas i Serracant Fou nomenat organista 1895 i mestre de capella 1907 de l’església de Sant Agustí de Barcelona Dirigí l’Orfeó Montserrat i altres agrupacions corals Del 1923 al 1957 dirigí la capella de la catedral de Barcelona Fou censor de l’Asociación Ceciliana Española i vocal de la Comisión Diocesana de Música Religiosa Collaborà en diverses antologies, entre d’altres l' Antología Orgánica Práctica del jesuita Nemesio Otaño i en les…

Arrencà cap a la darreria de la dècada del 1950 i assolí l’auge a la dècada del 1970 Els principals difusors i conreadors en foren, sobretot, un seguit de professors universitaris –historiadors i economistes, però també filòsofs i filòlegs– compromesos en la lluita contra el franquisme i vinculats al renovat PSUC Fou el cas, entre d’altres, de Josep Fontana, Manuel Sacristán, Miquel Barceló, Jaume Torras, Ramon Garrabou, Joaquim Molas i Francesc Roca Molts d’ells foren, a més, collaboradors o inspiradors de revistes com Nous Horitzons 1960, Recerques 1970 i Estudis d’Història Agrària 1978,…

La primera versió de la seva llegenda l’anomena només “senyor d’un castell que hom apella Cataló”, el suposa situat a la Gascunya i data l’inici de la seva actuació el 732 La denominació del castell prové, sens dubte, del castrum Catalaunicum o Catalaunum nom llatí de Châlons-sur-Marne, que hom podia trobar a les cròniques que narraven la derrota d’Àtila La localització a la Gascunya provenia d’una mala interpretació d’una d’aquestes cròniques, que feia suposar que els Camps Catalàunics eren propers a Tolosa Quant a la data del 732, probablement és suggerida per la batalla de Poitiers El text…

Hom en pot enfocar la història des del punt de vista tècnic de l’armament, de l’art de la guerra estratègia, tàctica, batalles, de les relacions entre organització militar i organització social, de la influència de l’exèrcit en l’estat militarisme, pretorianisme, servei militar, guerra o bé de la seva influència en la història general De fet, la història d’un exèrcit es confon amb la de l’estat corresponent No hi ha exèrcit que no depengui d’un estat o sobirà, ni estat o sobirà mancat d’exèrcit, perquè la possessió de forces armades és condició de tota sobirania, del grau de cohesió de la…