Resultats de la cerca

Fill d’un mariner mallorquí i d’una dama madrilenya, es llicencià en dret 1850 i en filosofia i lletres 1855 a la Universitat de Barcelona, on el 1856 llegí el discurs inaugural de curs, sobre l’oratòria a la universitat Fou redactor de la revista manuscrita  El Plantel , que s’edità entre el 1844 i el 1845, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d’Alcàntara Penya, Victòria Penya i Llorenç Ponç Santandreu Aquests eren estudiants mallorquins a Barcelona que es relacionaren amb els grups d’intellectuals catalans i s’impregnaren del corrent renaixentista català Durant aquests anys, Pons…

Format a Barcelona 1872-79 i titulat el 1880 Arquitecte municipal de Barcelona i la Garriga Catedràtic de fusteria a l’Escola de Belles Arts És autor d’una interessant monografia sobre el monestir de Santes Creus 1892 Féu un projecte d’urbanització de la plaça de Catalunya 1888 de Barcelona El seu estil és perfectament eclecticista Entre altres, són obres seves, a Barcelona, les cases Peyra —Mallorca 285— 1893, Dotres —Mallorca 292— 1894, Boera —València 265— 1893, Pia Batlló —Consell de Cent 305— 1892, la pròpia —Balmes 81— 1908, Vives —Comte d’El Asalto-Piqué— 1894, així com el panteó Cros…

Amb el pseudònim de Pedro Nimio collaborà a La Nación 1919, El Diluvio 1926, etc Fou autor de Zapirón y Tejoleta 1923, llibre d’aventures per a joves Crític d’art a Ràdio Espanya, publicà 14 volums 1940-54 sota el títol general d' El año artístico Les seves crítiques, bé que estèticament reaccionàries, són molt útils com a testimoniatge de les manifestacions artístiques de la Barcelona de postguerra

Fill d’emigrants catalans a l’Argentina, treballà com a dibuixant, decorador i escenògraf A l’Argentina guanyà diversos premis, entre els quals el Georges Braque 1964 El 1969 viatjà a Nova York, i el 1972 a Mèxic, ciutats on exposà posteriorment Des del 1975 residí a Barcelona La seva pintura és una exploració de les formes i del color, amb resultats propers a l’abstracció, en els quals són sempre presents la lluminositat i el sentit lúdic Utilitzà sovint el collage

L’escriptor rossellonenc Josep Sebastià Pons publica Canta Perdiu

Era fill de Francesc de Plandolit-Targarona i Serratosa i oncle de Guillem de Plandolit i d’Areny Era coronel de l’exèrcit i el 1822, amb motiu de l’aixecament de les tropes reialistes contra el captiveri de Ferran VII a Cadis, dirigí el moviment insurreccional, originat a la Seu d’Urgell, a la plana de Vic Obtingué el grau de coronel i fou segon comandant general de les forces reialistes a Catalunya El 1828 es casà amb Beneta d’Esteve i de Marimon

Vida i obra Estudià dret a Cervera i Osca Collaborà a “El Vapor”, Diario de Barcelonal i “El Guardia Nacional” Des del 1839 excellí com a orador forense, a l’ensems que s’iniciava com a poeta en català amb el pseudònim Lo Pastor de Sobrerroca Collaborà a “La Antorcha Manresana” i “La Luz” Inclòs a Los trobadors nous 1858 i Los trobadors moderns 1859, fou adjunt 1859 i president 1861 dels Jocs Florals de Barcelona i membre de l’ABLB 1862 Bibliografia Solà de Andrés, X 1997, p 371-386 Vegeu bibliografia

Pons destacà en el gènere paisatgístic, en què compaginà l’horacianisme recorrent sovint al beatus ille amb la sensibilitat romàntica i la mitificació renaixentista i tradicionalista En aquest aspecte, ressalten poemes com “L’olivera mallorquina”, i, escrit uns quants mesos després, “Los tarongers de Sóller” 1867, que contraposen la fugacitat humana a la perennitat de la natura A “Estiuada” el gaudi de la pau del camp porta a pensar en Déu “La muntanya catalana” pren la forma d’una excursió, en què la gradació paisatgística ascendent i descendent concreta una allegòrica elevació…

Llorenç Villalonga i Pons publica Mort de dama