Resultats de la cerca

Al principi del segle XX fou membre de l’Acadèmia Catalanista de la Congregació Mariana dels Jesuïtes de Barcelona, on coincidí amb Josep Carner i altres universitaris Amb ells, collaborà en revistes com “Art Jove” 1905-06 o “Mitjorn” 1906-07 Hi publicà poemes de to marcadament carnerià Guanyà un premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona del 1907 amb el recull Del camp i de la ciutat Mai, però, no arribà a recollir els seus poemes en un volum propi

Collaborà a diverses publicacions periòdiques locals amb contes i poemes dispersos Fou assídua participant en nombrosos jocs florals i certàmens locals, en els quals obtingué diversos premis Publicà els poemaris Elvira, poemes les amoroses empremtes i allò que no torna 1950, Tribut al paisatge i fonts d’Olot 1953,  De l’amor i la desamor 1954, Jardí poètic 1975 i  Enfilant cançons, plec de poemes inèdits 1993 També publicà les obres de teatre En Tòfol i l’Agneta  1944 i  Las muñequitas  1944

Fou inclòs a l’antologia Carn Fresca 1974 d’Amadeu Fabregat, on es revelà com un dels poetes joves de més ambició i renovació literàries Ha publicat L’esmorteïda estela de la platja 1974, Lívius diamant 1975, Tres illuminacions 1981, Els caçadors salvatges 1984, Navegant obscur 1987 i Produccions ansietat 1970-1988 1988 Amb el poema Oda estranya a València guanyà l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona, el 1982 Ha traduït poesia d’Henri Michaux i de Pasolini

Fill de pares catalans, estudià a Perpinyà i s’hi llicencià en dret Encara que escriví en francès, es relacionà amb els escriptors catalans de la seva època el 1908 assistí als Jocs Florals de Barcelona com a delegat de l’Acadèmia de Tolosa, fou corresponsal de La Veu de Catalunya i de La Ilustració Catalana i presidí la Unió Catalana del Rosselló Publicà, entre altres obres, A Ninon 1894, Les poèmes du Chevrefeuille 1901 i L’âme catalane 1910

Autor dels poemaris Història circular 1985, Jardins d’Al Balaqí 1997 i De les llacunes ermes 2007 Amb El vast desert 1991 guanyà la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona el 1990 També és poeta objectual i ha publicat, amb Benet Rossel, Balo in maschara 1999 Els vels de l’eclipsi , estrenat a la Fira de Tàrrega l’any 1986, és un muntatge teatral a partir de poemes de Jaume Pont Fou director de la Fundació Espai Guinovart d’Agramunt

Publicà estudis sobre qüestions agrícoles La repoblación forestal y el eucalipto en ella , 1908 El 1868 estrenà la comèdia La muller que fa per casa  Participà en els Jocs Florals del 1868, amb el sobrenom de Cantor d’Ègara , on fou premiat Publicà també les monografies Història de Terrassa, Sant Pere de Terrassa i Viladecavalls i Les antigüetats de Sant Pere de Terrassa dins l’ Àlbum monumental i pintoresc de Catalunya 1878 Era germà del metge, periodista i polític Josep Ventalló

Els seus primers treballs aparegueren a la “Gaseta Vigatana” Més tard organitzà i presidíla societat literària L’Esperança Participà als jocs florals, on obtingué diverses vegades la flor natural El 1908 marxà a Tossa per dedicar-se a afers mercantils De retorn a Barcelona publicà els reculls poètics Poesies s d, a la collecció “Lectura popular”, Quan l’amor dictava 1929, amb pròleg d’Apelles Mestres, i Poesia 1934 Poc prolix en el conreu de la prosa, el 1924 publicà la novella curta Desencant

Llicenciat en dret, fou membre de l’Esbart de Vic i del Cercle Literari de Vic, i, el 1909, mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona Publicà Poesies 1908, de temàtica majoritàriament bíblica, a la “Biblioteca d’Autors Vigatans” Escriví encara diversos poemes, entre els quals sobresurten La primavera , Enyorança i A ma pàtria , en part recollits a “Lectura Popular” 1917, en què incloïa fragments de la versió d’ Os Lusíadas , que, com la Divina Comèdia i Gerusalemme liberata , traduí en el metre dels originals

Llicenciat 1890 i doctor 1892 en medicina, collaborà en diverses revistes literàries de València i Madrid Per al teatre escriví Los dos besos, El niño López, El gabán claro, La última cerilla, Doña Blanca de Albornoz, El dúo de la sultana, Un alma débil, Bouquet nacional i altres obres Publicà part de les seves poesies en Granos de arena i el recull de narracions costumistes Cuentos del Júcar 1901, que dedicà a VBlasco i Ibáñez Obtingué la flor natural dels jocs florals de València 1889

Publicà llibres de versos —que entronquen la tradició dels jocs florals amb la influència del noucentisme—, entre els quals destaquen Jovença 1948, Camins Poemes 1930-1940 1949, Cançó de les cançons 1949, Espurnes del pensament 1950, L’ànima del paisatge 1953, integrat per trenta-cinc sonets, Records i presències 1967, Poemes de Prades 1968, Poemes barcelonins 1970, La jove malalta 1971, Serenors 1972 i Rams de claror 1974, un càntic espiritual amb evocacions maragallianes És autor de la biografia Llorenç Brunet L’home i l’artista 1973