Resultats de la cerca
Es mostren 3393 resultats
Martí Díez de Liatzasolo
Escultura
Escultor i tallista actiu a Barcelona entre el 1527 i el 1578, format possiblement a Itàlia.
Visurà obres de Pere Nunyes i Enric Fernandes 1527 i el retaule de Poblet del seu rival i antic collaborador Damià Forment 1536, que criticà obertament Associat amb els tallistes Jean de Tours i Joan Massiques, executà retaules a Mollet, Dosrius, Canyamars i Marata 1530 només amb Jean de Tours, féu el retaule major d’Arenys de Munt Féu altres contractes a Barcelona, Terrassa 1539, Montcada 1544, Sàsser 1548, Sant Esteve de Castellar 1569, Lliçà de Munt 1576 i la Granada 1578, obres de les quals hom només conserva l' Enterrament de Jesús , de Terrassa, deteriorat el 1936 cripta de…
Pere Ballart i Fernández
Literatura
Crític literari.
Professor de teoria de la literatura a la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en retòrica i teoria de la poesia Exerceix de crític literari en diverses publicacions, entre d’altres, en el diari Avui És autor de diversos llibres de reflexió sobre el procés de creació poètica, com Eironea La figuración irónica en el discurso literario moderno 1994, El contorn del poema 1998, premi de la Institució de les Lletres Catalanes d’assaig 2000 —amb traducció castellana del 2005—, El riure de la màscara Formes de l’objectivitat en la poesia contemporània 2007, premis Josep Vallverdú d’…
,
Bartomeu Carcassona i Garreta
Literatura catalana
Teatre
Escriptor i actor.
Estudià declamació al Conservatori del Liceu, del qual alguns anys després fou empleat, bé que professionalment estigué relacionat amb les societats que eren acollides al Teatre Odeon Utilitzà els pseudònims de Pablo Pi , Rosa Pich de Aldawala i Lo Campaner Escriví poemes que Josep Anselm Clavé musicà A part d’algunes comèdies en llengua castellana entre les quals cal esmentar Un marido de lance , 1861 Camino del Parnaso , 1869 El hijo de la noche , 1872 i d’una peça multilingüe Otra torre de Babel , 1868, en llengua catalana estrenà i sovint publicà drames Lo incendi d’Hostalric , 1866,…
,
Purgatori de Sant Patrici
Llegenda que recull una de les visions medievals més difoses, d’origen irlandès.
Se'n conserven diverses versions llatines la més antiga de les quals és atribuïda a Enric de Saltrey, benedictí del s XII, franceses, provençals i italianes A la península Ibèrica, la primera difusió de la llegenda correspon a una versió lleonesa del s XIII Aquesta llegenda fou també molt coneguda a Catalunya Hi ha una traducció catalana del Tractatus de Purgatorio Sancti Patricii de Saltrey vers el 1189 feta per Ramon Ros, jurista de Tàrrega, dedicada a Beatriu, muller de Guillem d’Anglesola, senyor de Bellpuig, i datada el 1320, d’un cert interès lingüístic Joan I, home de…
,
Isidre Molas i Font
Música
Músic.
Estudià amb Lluís Millet, Enric Morera i Jaume Pahissa i amplià els seus estudis amb Paul Dukas, a París Es dedicà a l’ensenyament de piano, violí, harmonia, composició i instrumentació Fou director d’orquestra de l’Associació Catalana d’Artistes —de la qual fou fundador 1920— i de l’orfeó Schola Cantorum, de Gràcia Dirigí l’Agrupació Coral de Música Antiga Durant la República fou president de la Federació de Sindicats de Músics de Catalunya Entre les obres que escriví destaca un Trio en sol menor per a corda, la Sonata en re menor per a violí i piano, un Scherzo simfònic, la…
,
Eduard d’Anglaterra
Història
Príncep de Gal·les.
Fill d’ Eduard III d’Anglaterra i de Felipa d’Hainaut, no arribà a regnar per haver premort al pare Es féu famós per les victòries que obtingué sobre els francesos durant la guerra dels Cent Anys, especialment la de Poitiers 1356 Des del 1360 el seu pare li confià el govern d’Aquitània, i dirigí també la intervenció anglesa en els conflictes hispànics guerra entre Castella i Catalunya-Aragó, combinada amb la guerra civil de Castella entre Pere el Cruel, aliat d’Anglaterra, i el seu germà bastard i aspirant al tron Enric de Trastàmara Però l’incompliment dels pactes per part de…
Jordi Arbonés i Montull
Matemàtiques
Traductor.
Collaborà amb el grup teatral de la Penya Cultural Barcelonesa Emigrat el 1956 a l’Argentina, país on s’establí, hi treballà a l’Editorial Poseidón, de Joan Merli Desenvolupà una prolífica tasca com a traductor de l’anglès al català que el convertí en un dels principals introductors de la literatura anglosaxona dels segles XIX i XX a Catalunya W Faulkner, E Hemingway, A Burgess, DH Lawrence, H James, L Durrell, A Nin, S Maugham, R Kipling, P Bowles, H Miller, J Austen, etc Rebé el premi de traducció de la Generalitat per la seva versió de La fira de les vanitats , de W Thackeray 1986 i el…
,
Lluís Claret i Serra

Actuació de l’Orquestra Nacional d’Andorra i en un primer pla els germans Gerard i Lluís Claret i Serra, violinista i violoncel·lista respectivament
© Fototeca.cat
Música
Violoncel·lista.
Fill d’ Andreu Claret i Casadessús S’inicià musicalment a Andorra, i després amplià la seva formació a Barcelona, París i Bloomington EUA A disset anys, Pau Casals l’encoratjà a aprofundir els seus estudis de violoncel Es formà amb Enric Casals al Conservatori Superior de Música del Liceu, amb Radu Aldulescu al Conservatori Europeu de París i amb Eva Janzer i György Sebök a la Universitat de Bloomington És membre fundador del Quartet Ciutat de Barcelona Guanyà el premi Beethoven del Concurs Internacional Gaspar Cassadó Florència, 1973 i els primers premis dels concursos…
,
Pulla
Divisió administrativa
Regió de la Itàlia meridional, que ocupa l’extrem SE de la península, banyada per les mars Adriàtica i Jònica i limitada a l’W amb les regions de la Lucània, la Campània i Molise.
La geografia Comprèn les províncies de Bari, Barletta-Àndria-Trani, Bríndisi, Foggia, Lecce i Tàrent La capital és Bari Geològicament és constituïda per un gran sòcol calcari que forma una gran àrea gairebé plana, caracteritzada hidrogràficament per una manca gairebé total d’aigües superficials Hom hi pot diferenciar quatre sobreregions naturals el Gargano , promontori calcari aplanat i recobert localment de bauxita, al S del qual hi ha el Tavoliere di Puglia , plana baixa i àrida, amb el sòcol calcari molt enfonsat, conegut també, pel nom de la ciutat principal, com a plana de Foggia Le…
la Diagonal
Avinguda que travessa Barcelona de llevant a ponent.
Pel seu caràcter atípic dins la configuració reticular de l' Eixample i de la seva significació urbana, la Diagonal, gran via que talla en biaix la ciutat, mereix una atenció especial Inclosa en el Pla Cerdà, trenca la quadrícula de l’Eixample Conserva el nom que Cerdà li donà oficialment, però, ha dut successivament els noms d’avinguda d’Argüelles, d’Alfons XII, del 14 d’Abril, del Generalíssim Franco i, després del franquisme, Avinguda Diagonal L’extrem de ponent, a partir de la plaça de Francesc Macià anomenada des del 1939 fins al 1980 de Calvo Sotelo fins al límit del terme municipal, és…