Resultats de la cerca
Es mostren 166098 resultats
Francisco de Sá de Miranda
Literatura
Poeta portuguès.
És l’introductor de les formes renaixentistes italianitzants al seu país Entre el 1521 i el 1526 habità a Itàlia, on es relacionà amb Ariosto, Sannazaro i Vittoria Colonna La seva Fábula de Mondego i l’ègloga Alexo , ambdues de vers 1527, són les primeres expressions de l’italianisme En les èglogues Cèlia, Andrés i Nemoroso segueix el model de Garcilaso La seva tasca innovadora es concreta en la introducció de la comèdia en prosa Os Estrangeiros, Vilhalpandos , sobre models de Plaute, i en l’aclimatació de noves estrofes sonet, octava, tercet i nous subgèneres lírics elegia,…
Max Roqueta
Literatura
Escriptor occità.
Conreador sobretot de la poesia, publicà diversos reculls, com els Sòmnis dau matin 1940, Sòmnis de la nuòch 1942, La pietat dau matin 1963, que influïren profundament sobre la generació poètica apareguda després del 1945 Amb Vèrd Paradís 1961 i Vèrd Paradís II 1974, expressà tot el seu saber poètic amb mots del vell llenguatge popular que sabé introduir en ritmes encantadors Dóna així, també, a la prosa occitana un dels seus models més purs Posteriorment publicà, en poesia, Lo Maucòr de l’unicòrn 1992 i D’aicí mil ans de lutz 1995 i, en prosa, Lo corbatàs roge 1997 Fou un dels…
Aurelio Roncaglia
Lingüística i sociolingüística
Romanista italià.
Catedràtic de la Universitat La Sapienza de Roma, després d’haver-ho estat a les de Trieste i Pavia Publicà nombrosos estudis sobre tots els àmbits de la filologia romànica, entre els quals edicions crítiques Teseida de Boccaccio, 1941 Chanson de Roland , 1947 etc, crestomaties Poesie d’amore spagnole , 1963 Antologia delle letterature d’oc i d’oïl , 1973 etc, manuals La lingua dei trovatori , 1965 La lingua d’oïl , 1971 etc, síntesis històriques i, sobretot, assaigs de crítica textual i interpretativa, història de la versificació i altres treballs i d’erudició Fou membre de…
Gunther Wand
Música
Director d’orquestra alemany.
Realitzà els seus estudis a Wuppertal i Colònia, on inicià la carrera de director el 1939 El 1945 fou nomenat director general de música de Colònia i responsable dels Concerts de Gürzenich, càrrecs que ocupà fins el 1975 El 1982 assumí la titularitat de l’Orquestra Simfònica de l’NDR d’Hamburg, que convertí en un dels millors conjunts alemanys, i el 1989 debutà als EUA al front de l’orquestra simfònica de Chicago Fou un dels especialistes més destacats de la seva generació en el repertori simfònic alemany i, especialment, en la interpretació de les simfonies d’Anton Bruckner, que…
Massimo D’Alema
Política
Polític italià.
Diputat pel Partito Comunista Italiano des del 1987 i director del diari L’Unità 1988-90, fou un dels artífexs de la transformació del PCI en el Partito Democratico della Sinistra PDS el 1991, i n'esdevingué secretari general el 1994 El 1998, al capdavant de la coalició de centreesquerra Democratici di Sinistra, guanyà les eleccions generals i esdevingué primer ministre primer cap de govern italià de trajectòria comunista d’un govern de centreesquerra en el qual tingueren presència fins a set forces polítiques, amb una majoria de ministres de DS 9 i del Partit Popular Italià 5…
Daniel Auteuil
Cinematografia
Actor cinematogràfic francès.
Destacà en films francesos dels vuitanta, als quals aportà una molt bona disposició per al personatge humorous , que també féu servir en comèdies musicals Ha interpretat L’amour violé 1977, Palace 1985, Jean de Florette 1986 i Manon des sources 1986, de CBerri, Quelques jours avec moi 1988, My life is hell 1991, L’Elefant criminel 1992, Un coeur en hiver 1993, Le huitième jour 1996, de JVan Dormael, que li valgué la Palma d’Or a Canes, Lucie Aubrac 1997, de CBerri, Le Bossu 1997, de Phde Broca, The Lost Son 1999, de ChMenges, Mauvaise passe 1999, de MBlanc, An Interesting State…
Josep Maria Vilanova i Claret
Arquitectura
Arquitecte i urbanista.
Professor de la Universitat Politècnica de Catalunya Entre d’altres, participà, sota la direcció d’AFont i MSolà-Morales, en el Pla Especial de Reforma Interior de la Barceloneta 1982-83, treball que fou guardonat amb el Premio Nacional d’urbanisme 1983 i en el Pla territorial sectorial de l’habitatge de Catalunya en curs És un especialista en la rehabilitació en les seves diverses facetes, des de l’arquitectònica fins al planejament urbanístic Entre les nombroses publicacions en què ha participat, és autor de Cartes Comarcals del Maresme i el Bages 1977, Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro…
Rosa Renom i Grau
Teatre
Actriu.
S'inicià en el teatre a l’Aula de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell Llicenciada en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, abans d’acabar els estudis d’interpretació debutà professionalment amb Romeo i Julieta de WShakespeare 1983 Participà en La ronda d’ASchnitzler 1986, Espectres d’HIbsen 1988, Dancing 1989 i Rock'N'Roll de TStoppard 2008, entre d’altres Tot i així, la seva carrera interpretativa es vincula estretament amb la de tres directors d’escena amb els quals ha treballat repetidament Mario Gas —amb La senyoreta Florentina i el seu amor Homer…
Santiago Valentí i Camp
Història
Sociologia
Polític i sociòleg; fill d’Ignasi Valentí i Vivó.
Com a membre destacat del Partit Republicà Radical fou detingut arran de la Setmana Tràgica, i fou regidor de Barcelona i diputat provincial 1911 El 1915, però, se separà del lerrouxisme i participà en la fundació del Bloc Republicà Autonomista , dins el qual s’integrà, el 1917, en el Partit Republicà Català Posteriorment milità en els rengles socialistes i fou president de l’Ateneu Socialista de Barcelona Collaborador d' El Progreso i altres periòdics, dirigí algunes colleccions, com la Biblioteca Sociológica Internacional , la Biblioteca de Novelistas del Siglo XX i la…
Jerónimo Valdés y de Noriega
Història
Militar
Militar asturià.
Comte de Villarín Es destacà en la guerra contra Napoleó 1808-14 i més tard lluità contra els independentistes del Perú assolí victòries que li valgueren el grau de general 1823, però participà en la derrota d’Ayacucho 1824 i fou repatriat En esclatar la primera guerra Carlina, comandà les forces isabelines, però aviat cedí el càrrec al general Quesada Fou capità general de València 1834-35 i de Catalunya 1838-39, on substituí el baró de Meer Més liberal que aquest, tendí a normalitzar la vida pública, però es mostrà inquiet per l’existència de grups polítics als quals atribuïa…