Resultats de la cerca

Estudià art dramàtic i s’ha professionalitzat com a director, realitzador i guionista Ha publicat les peces teatrals El dret al revés 1979, Deixeu-me ser mariner 1982, Sarsuela de malves 1983, Manric Delclòs 1992, premi Born de teatre 1991, Exclòs 1994 i Comèdies de corral 1995 Entre les seves novelles destaquen Fe de rates 1984 i Desitja’m sort, Madeleine 1985 Ha escrit, també, guions de ficció per a la televisió

La seva primera obra, composta de peces curtes Històries d’un grup de putxinellis , 1985, és continuada per Festa per al cinc de juny , on posa de manifest la via d’un teatre didàctic en el qual el problema principal és l’evolució de la societat àrab enfront del drama del poble palestí En obres posteriors, com El cap de Mameluc Jaber , Una tarda amb Aboukhalil-al-Kabbani , El rei és el rei o Temps d’ebrietat , el món de les llegendes li serveix de base per a la configuració d’un teatre polític

Com a director dugué a terme una sèrie de produccions amb The Performance Group, que fundà el 1967 a Nova York, exponent de l’avantguarda nord-americana Entre les obres cal remarcar les seves versions de Mother Courage and her Children o Oedipus Professor a la Universitat Tisch School of the Arts, de Nova York, i editor del TDR Journal of Performance Studies Com a teòric, intentà realitzar un acostament entre el fet teatral i l’antropologia, considerant sempre el teatre com un autèntic ritu En aquest sentit s’interessà per la relació del públic i de l’actor amb un espai teatral que es…

Si bé a l’origen s’aplicà al recurs expressiu d’aturar-se d’una manera còmica en el transcurs de la interpretació aturada buffa , al llarg de la història, ha designat un estil musical divertit stile buffo , el caràcter còmic dels arguments d’algunes òperes opera buffa o una tipologia en la veu de baix -viva i lluminosa, però amb menys extensió que un baix dramàtic-, adequada, entre d’altres, per a alguns personatges rossinians

Fill d’un mestre, rebé una beca per a estudiar a l’Acadèmia Militar de Bucarest Installat un quant temps en una petita localitat rural, recollí material sobre la vida dels pagesos, tema constant en les seves novelles Ion 1920, Răscoala ‘La rebellió’, 1932 A Padurea spînzuraţilor ‘El bosc dels penjats’, 1922 presenta un episodi dramàtic de la Primera Guerra Mundial el de la lluita que els transsilvans, portats per les circumstàncies, hagueren de sostenir contra llurs germans romanesos

Es dedicà bàsicament a la història d’Espanya i a la difusió de la literatura espanyola Fou collaborador de “La Publicidad”, on el 1920 publicà un treball sobre el classicisme de Cervantes També es preocupà per temes catalans, tal com posa de manifest el seu llibre España y Cataluña 1930 i un estudi sobre Guimerà que tingué una notable difusió El geni dramàtic d’Àngel Guimerà 1924, reeditat amb variants el 1931 També publicà altres monografies de temàtica històrica

Fou deixeble de l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual Formà part de la companyia d’Enric Borràs el 1919 es casà amb Maria Vila El 1925 formaren la cèlebre companyia Vila-Daví, que estrenà moltes obres teatrals catalanes, al Teatre Romea 1925-36 i al Teatre Català de la Comèdia 1936-38 El 1946 reprengué les actuacions en català al Romea Es retirà el 1951 La seva filla, Maria Daví i Vila Barcelona 1923, també ha actuat en teatre català

Inicià la carrera juntament amb els valencians Boix i Armengol, amb els quals formà grup Estudià a l’Escola Oficial de Belles Arts de València, tot i seguir com a autodidacte les evolucions modernes de l’art Ensems amb els seus companys, féu el primer pop-art nacional els anys seixanta Més tard, després de contactes amb París i Kassel, derivà tot sol cap a un hiperrealisme dramàtic, de crítica social Ha exposat a València, Barcelona, Eivissa, Alacant, Madrid i Sevilla

Guanyà el Prix de Rome al conservatori de París 1822 Succeí GSpontini a l’Institut 1851 i DFE Auber en la direcció del conservatori de París 1871 Tingué un talent predominantment dramàtic, que reflectí en les òperes Le Caïd 1849, Le songe d’une nuit d’été 1850, Mignon 1866, que superà el miler de representacions, Hamlet 1868, també molt cèlebre, Françoise de Rimini 1882 i el ballet La Tempête 1889 Oscillà entre la influència italiana i la de la música germànica

Convidat per Jurij Ljubimov, s’installà al teatre Taganka, a Moscou, el 1981, on creà El cèrcol , sobre texts de Viktor Stlavkin La seva versió de Sis personatges en busca d’autor , de Pirandello, realitzada amb l’Escola d’Art Dramàtic de Moscou —representada també a Barcelona—, fou qualificada de sublim per AVitez, com també Les lamentacions de Jeremies premi Màscara d’Or 1997, amb música de Vladimir Martinov i amb la collaboració del conjunt vocal de música religiosa russa Sirine