Resultats de la cerca

Amb el nom de High Numbers aconseguiren el primer èxit amb l’enregistrament de la cançó My Generetion , que esdevingué una mena d’himne del moviment mood britànic Fou, però, a la dècada dels setanta que assoliren la major popularitat, consolidada gràcies a llurs intervencions en les pellícules Tommy 1969, primera òpera rock de la història, i Quadrophenia 1973, entre d’altres Amb la mort de Keith Moon, el grup s’autodissolgué, tot i que els membres restants continuaren actuant en solitari D’entre llurs discs més representatius cal esmentar Odds and Sods 1974 i He Who by Numbers 1975

Amb la intenció de tornar al cinema les emocions essencials i desproveir-lo d’artificis, aquest moviment establí una llista de preceptes rodar en escenaris naturals càmera en mà, respectar el so de les preses filmades, no recórrer a la música si no està integrada a l’escena, rodar en color i sense illuminació artificial, no fer servir filtres ni lents deformants, situar l’acció en l’època contemporània, no fer pellícules de gènere, estrenar en 35 mm i deixar el nom del director en l’anonimat Idioterne ‘Els idiotes’, 1998, de Lars von Trier, fou la pellícula inaugural del moviment

El celluloide pot ésser emmotllat en blocs, peces i làmines o estirat en barres i tubs Diluït amb alcohol i èter fins a un 25% de sòlids, pot ésser estès per escolament sobre cilindres o bandes, per a obtenir pellícules contínues d’amplada variable i de 006 a 025 mm de gruix Les propietats més destacables del celluloide són capacitat d’adoptar una extensa gamma de colors vius, jaspiats i tornassolats, transparència, rigidesa i estabilitat dimensional És soluble en cetones, èsters i alcohol etílic de 95°, i resistent als hidrocarburs, als àcids diluïts i als olis minerals

Des del 1926 dirigí la Deutsche Grammophon-Gesellschaft, i entre el 1946 i el 1949 fou director del departament de música culta de l’emissora radiofònica Rot-Weiß-Rot A partir del 1950 publicà escrits polèmics contra la música contemporània, la qual cosa li causà greus perjudicis Compongué obres per a cor i orquestra i música de pellícules Entre els seus escrits cal esmentar Die unteilbare Musik 'La música indivisible', 1952, Uberwindung des Modernismus 'La superació del modernisme', 1954, Musik in der Zwangsjacke 'La música dins la camisa de força', 1958 i Schönberg und die Folgen 'Schönberg…

Aprengué el violí i el piano de manera autodidàctica, i treballà acompanyant pellícules mudes El 1934 formà amb Django Reinhardt el Quintette du Hot Club de France, amb el qual es donà a conèixer Durant la Segona Guerra Mundial treballà a Londres amb George Shearing Els anys seixanta la seva carrera experimentà un rellançament i actuà en importants festivals dels Estats Units Durant els setanta enregistrà tres discos amb Yehudi Menuhin S Grappelli fou un dels pioners de la utilització del violí en el jazz Amalgamà equilibradament la tradició clàssica del violí, el sentit rítmic del swing i…

S’inicià en el cabaret, el music-hall i la comèdia musical Els seus discos de compositors contemporanis nord-americans foren grans èxits de vendes i li proporcionaren una popularitat que li obrí les portes del cinema Actuà en nombroses pellícules musicals i els seus dots artístics el convertiren en un estimable actor dramàtic En la seva filmografia destaquen Holiday Inn Mark Sandrich 1942, que incloïa el tema White Christmas , guanyador de l’Oscar a la millor cançó d’aquell any, i Going my way , de Leo McCarey, per la qual el 1944 obtingué l’Oscar a la millor interpretació

Actor, es dedicà després al curtmetratge per a la TV i al film documental, i obtingué per Terminus el Lleó d’Or a Venècia el 1962 També el 1962 fou premiat a Berlín per A Kind of Loving Altres pellícules seves són Billy Liar 1963, Darling Premi de la Crítica a Nova York 1965, Midnight Cowboy Oscar al millor director i al millor film anglès del 1969, Sunday, Bloody Sunday 1970, The Day of the Locust 1974, Yanks 1978, Madame Souzatska 1988, Pacific Heights 1990, The Innocent 1994, Eye for an Eye 1995 i The Next Best Thing 2000

Autodidacte, estudià després amb Goldmark Treballà de pianista El 1919 la seva cançó Swanee el féu popular, i estrenà revistes musicals a Broadway, com Primrose 1924, Treasure Girl 1928, etc, sovint amb texts del seu germà Ira En un altre camp, fusionà elements populars, temes i ritmes de jazz i elements clàssics en obres com la Rhapsody in blue 1924, el seu concert per a piano i orquestra 1925 i el poema simfònic An American in Paris 1928, compost després d’un viatge a Europa durant el qual conegué Ravel Féu també música per a pellícules i l’òpera Porgy and Bess 1935

De formació teatral, s’inicià en el cinema amb diversos curtmetratges Posteriorment realitzà dues comèdies crítiques, El love feroz 1973 i Colorín Colorado 1976 Obtingué l’Os d’Or a Berlín per Las truchas 1978 El 1980 dirigí Dolores , un documental sobre Dolores Ibárruri Altres pellícules seves són La corte del Faraón 1985, Divinas palabras 1987, La noche más larga 1991, Tirano Banderas 1993, El seductor 1994, Suspiros de España y Portugal 1994, Tranvía a la Malvarrosa 1996, Siempre hay un camino a la derecha 1997, Lázaro de Tormes 2000, juntament amb Fernando Fernán Gómez, i Adiós con el…

Experimentador notable, dedicà uns quants anys a la construcció d’un detector capaç de rebre les ones de ràdio El 1906 resolgué el problema amb la invenció del tríode —que ell anomenà audion —, que perfeccionava notablement el díode de Fleming en introduir-hi un elèctrode suplementari que permetia d’amplificar els senyals o bé de modular-los, fent possible, així, el consegüent pas de la radiotelegrafia a la radiofonia Patentà el fonofilm, que fou un dels primers mètodes emprats per tal d’incorporar una banda sonora a les pellícules de cinema Ocupà el càrrec de president de l’Institute of…