Resultats de la cerca

En les transformacions termodinàmiques a pressió constant, coincideix amb les variacions d’entalpia En meteorologia, s’utilitza fonamentalment per a diferenciar el transport de calor d’una massa d’aire en funció de la seva temperatura, del corresponent al transport de calor latent a causa del seu contingut de vapor o al flux de calor per emissió o absorció de radiació

El compost així obtingut té un pes molecular mitjà de 30 000-100 000 i és altament cristallí, dur, rígid i resistent a la tensió Té una densitat de 1,42 i és emprat en l’emmotllament per injecció de components mecànics Presenta, però, l’inconvenient d’ésser afectat per àcids, bases i oxidants forts, i s’oxida també en l’aire en presència de radiació ultraviolada

L’anàlisi isotòpica utilitza, bé les propietats que depenen només de la diferència de massa entre els isòtops mesura de densitats, mesura de conductibilitat tèrmica de gasos, espectrometria de massa, mesura de les freqüències espectrals característiques en els espectres atòmics i moleculars, bé les propietats intrínsecament nuclears ressonància magnètica nuclear i, en el cas dels isòtops radioactius, detecció i mesura de la radiació emesa

Els diferents tipus generals de microscopis es distingeixen segons quines siguin les “sondes” emprades per a “veure” la mostra Així, cal distingir el microscopi acústic les “sondes” són ones ultrasòniques, el microscopi electrònic les “sondes” són electrons i el microscopi òptic les “sondes” són fotons, és a dir llum o qualsevol altra radiació electromagnètica aquest darrer és el que donà lloc originàriament al terme genèric

Treballà al Cavendish Laboratory i fou professor a Cambridge Estudià els nuclis de condensació, els ions, l’electricitat atmosfèrica, la radiació còsmica, els raigs X i els γ El 1912 donà a conèixer la seva cambra de boira , coneguda amb el seu nom i destinada a l’estudi de les trajectòries de partícules carregades El 1927 li fou atorgat el premi Nobel de física, compartit amb AHCompton

Els residus radioactius poden presentar-se en forma sòlida, líquida, o gasosa i, per tal d’evitar l’ambigüitat que representa classificar-los en residus de baixa, mitjana o alta activitat Car això no ha estat fet de la mateixa manera en tots els països, l’Agència Internacional d’Energia Atòmica AIEA els ha classificats en categories en funció de l’activitat o de la dosi de radiació que emeten Segons la normativa de l’AIEA només els de categoria 1 que són els d’una activitat A ≤10 -6 Ci/m 3 per als líquids, A ≤10 -10 Ci/m 3 per als gasos i una dosi de radiació mesurada a la superfície ≤0,2…

Exemples d’antroponúvols són els núvols cirriformes produïts pels deixants de condensació dels avions, els núvols formats a les àrees industrials o els produïts en incendis o explosions En el cas dels avions, l’àrea afectada pels deixants de condensació pot ser molt gran, capaç de fer disminuir apreciablement la radiació solar incident a la superfície terrestre, essent considerat com un factor a tenir en compte en el canvi climàtic antròpic

Doctorat a Rochester 1941, fou professor a Princeton 1967-70 Estudià l’espectroscòpia atòmica de les microones, féu mesuraments relativistes del planeta Mercuri, tractà els processos de radiació coherent i, en el camp de l’astrofísica, descobrí que el Sol no és esfèric És autor de Principles of Micro-Wave Circuits 1948, An Introduction to Quantum Mechanics 1960, The Theoretical Significance of Experimental Relativity 1964 i Gravitation and the Universe 1970

Es relaciona amb el paràmetre de desplaçament cap al vermell z , mitjançant l’expressió 1+ z = R t 0 /R t 1 , on t 0 és el temps present i t 1 el temps en què fou emesa la radiació ara desplaçada Es relaciona també amb la constant de Hubble mitjançant l’expressió H 0 = d R/dt/ R La seva variació temporal és relacionada amb el paràmetre de desceleració còsmica

Aquesta capa impedeix la incidència directa de les radiacions ultraviolades d’ona més curta que des del Sol arriben a la superfície terrestre, les quals, altrament, poden ser causants de greus danys en tota forma de vida L’ozonosfera es forma a l’estratosfera, entre els 15000 i els 55000 m d’altitud, quan la radiació ultraviolada del Sol parteix les molècules d’oxigen O 2 en dos àtoms reactius O+O, que s’uneixen de tres en tres per formar ozó Les molècules d’ozó són inestables i de vida molt curta, però la radiació ultraviolada en va generant contínuament Malgrat…