Resultats de la cerca

En diversos preceptes carolingis concedits a la seu de Girona s’esmenta un “Castellum Fractum” De fet, en el diploma de l’any 834, s’esmenten les villes dites “Castellum Fractum et Parietes Ruffini” El 844, un altre diploma diu “Castellum Fractum cum villa que appellatur Parietes Ruffini” Aquest castell segurament era una construcció més antiga, de la qual potser només restava ja un record Les Parietes Ruffini eren a prop de Domenys Sancti Felicis de Pariete Rufino, locus sive vicinatus de Domenys

Aquesta parròquia, la titularitat de la qual desconeixem, és una de les esglésies de l’Anoia amb un passat més fosc Només és documentada per mitjà de les relacions de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, on apareix amb el nom de Benevivere Segurament era la parròquia del castell de Benviure, conegut també des del segle XI Actualment el lloc de Biure és una simple masia, a prop de la qual es conserven notables restes d’una villa romana

Només es té una notícia respecte a aquest castell L’any 1150 Arnau de Sanaüja, hereu dels Benavent, infeudà al cavaller Roger de Montanyana el castell de Saünc amb la tercera part dels dominis senyorials, i li encomanà els cavallers en canvi del jurament de fidelitat Al principi del segle XIV el feu de Saünc i d’altres llocs figura en poder de Bernat de Benasc Després passà als comtes de Ribagorça No resta cap vestigi d’aquest castell al poble de Saünc

Fou professor del Conservatori de Música de Sant Petersburg i posteriorment també exercí la docència a Kíev i al Conservatori de Música de Moscou Dirigí el Teatre Imperial de Sant Petersburg 1895-1911 i també els Ballets Russos de Serge de Diaghilev, a París Guanyà fama arreu d’Europa com a director i com a pianista La seva obra compositiva, però, no té el mateix interès, i només són dignes de menció algunes de les seves cançons i obres per a piano

Fill del compositor Alessandro Striggio, rebé una bona educació musical i fou intèrpret de viola, estudià dret i feu carrera com a diplomàtic Després de la mort del seu pare 1592, en publicà la darrera sèrie de madrigals Posteriorment, escriví diversos textos per a obres de Claudio Monteverdi, dels quals només ha restat el de l’òpera La Favola d’Orfeo 1607, basat en Euridice 1600, d’Ottavio Rinuccini Striggio escriví també textos per a Marco da Gagliano Il sacrificio d’Ifigenia , 1608

Consta d’una còrnia, que és la continuació de la cutícula externa a més, hi ha les cèllules del con cristallí com a mitjà diòptric i una retínula fotoreceptora Aquesta retínula és formada per diverses cèllules que presenten, cadascuna d’elles, una formació cuticular central anomenada rabdòmer El nombre d’ommatidis que forma un ull compost és molt variable segons el grup d’animals així, algunes formigues en tenen només 10 o 12, mentre que certes libèlules passen de 15000

Es nota mitjançant el símbol ℮ o mitjançant ⊂ si hom empra el símbol ⊆ per a la inclusió no estricta, definida per la condició A ℮ B o, respectivament A ⊂ B si i només si tots els elements de A pertanyen a B però A no és igual a B és a dir B té elements altres que els de A En aquest cas, hom diu que el conjunt A és inclòs estrictament en el conjunt B o que A és un subconjunt estricte de B

Jugà a l’Espanyol des de la temporada 1944-45 fins a la 1950-51 Davanter centre, es convertí en el màxim golejador de la història de l’Espanyol a la Lliga, amb 69 gols en 118 partits Després només l’han superat Tamudo, Marañón i Arcas Disputà la final de Copa del 1947 Fou titular amb la selecció catalana en una ocasió i anotà dos gols Posteriorment exercí d’entrenador i, entre d’altres, dirigí el Barakaldo i l’Indautxu

Començà jugant a l’Imperio FC i la temporada 1945-46 ingressà al Múrcia, a primera divisió Pertangué al Barcelona 1947-51, però només jugà sis partits Cada temporada era cedit alguns mesos a altres equips Sabadell 1947-48, a primera Girona 1948-49, a segona Racing de Santander 1949-50, a segona, i Lleida 1950-51, a primera Fitxà pel Valladolid 1951-53 i Las Palmas 1953-54 El 1950 disputà un partit amb la selecció catalana, a les Corts

Fou deixeble a Atenes de Diògenes de Babilònia Exercí una àmplia influència en el cercle polític de Publi Escipió Emilià, a Roma 144-129, succeí Antípater com a cap de l’escola estoica d’Atenes, on visqué fins a la mort El seu pensament té una doble dimensió adaptació a l’estoïcisme d’alguns trets de les filosofies platònica i aristotèlica, i teorització de la moral republicana de Roma, superant els esquemes tradicionals Hom conserva només fragments dels seus escrits