Resultats de la cerca
Es mostren 1291 resultats
Benediktas Rutkūnas
Literatura
Escriptor lituà.
Estudià Vilniu i Kaunas Conreà la traducció, l’assaig i sobretot la poesia, d’una certa influència impressionista Eileraščiai marese ‘Poesies en els mars’, 1930, Vermes ‘Fonts’, 1937 i Gyvenimos tvanas ‘L’ona de la vida’, 1940 El 1944 es traslladà als Estats Units, on escriví els reculls poètics Sparnus man meta paukštės ‘Llenço ales de les aus’, 1947 i Mėlyna diena ‘El dia blau’, 1967 Cal destacar el seu llibre de contes Nuodem ė s ‘Pecats’, 1932
Oleguer Huguet i Ferré
Literatura catalana
Poeta.
Estudià comerç i idiomes, i fixà la residència a Reus Líric d’un llenguatge cristallí, cantà virgilianament la terra camperola Publicà Càntir de vidre 1954, Ales d’argila 1965, premi Ciutat de Barcelona 1961, Amb l’arrel enlaire 1975, premi Joan Alcover 1971 i Figures amb arbre 1978 La seva poesia, d’arrel religiosa i tradicional, tracta el tema bíblic i la natura, que idealitza amb verb pulcre i detallisme L’any 1976 fou proclamat mestre en gai saber
,
psitaciformes
Ornitologia
Ordre d’ocells zigodàctils, de 8 a 100 cm, que tenen el bec robust, amb la mandíbula superior punxeguda i molt corba, i la inferior corbada cap amunt i amb l’extrem escapçat.
Els orificis nasals s’obren a la cera de la base del bec, el coll és curt, les clavícules són poc desenvolupades o manquen i els tarsos són curts i forts Són nidícoles i habiten a Austràlia, Oceania, Àfrica, al sud-est d’Àsia, a l’Amèrica del Sud i a l’Amèrica Central fins a Mèxic Comprèn 320 espècies, que pertanyen totes a la família dels psitàcids Representants més importants de l'ordre dels psitaciformes família dels psitàcids Agapornis sp agapornis , inseparable Amazona aestiva lloro de front blau, lloro de l’Amazones Amazona leucocephala lloro de front blanc Amazona barbadensis lloro de…
auró

Auró negre
© Xevi Varela
Botànica
Gènere d’arbres caducifolis, de la família de les aceràcies, de fulles oposades i lobulades o compostes, de flors generalment unisexuals, verdoses i agrupades en ramells, i de fruits en disàmara; a la tardor, la capçada pren un to vermell viu o daurat.
Són propis de les regions temperades humides de l’hemisferi nord A Europa es fan diverses espècies d’aurons sempre flotes petites, mai en masses forestals considerables, la majoria de les quals hom pot trobar als Països Catalans, principalment a les rouredes i a les fagedes de la muntanya mitjana, i també als alzinars humits blada , erable , plàtan fals , etc Són especialment freqüents en llocs humits l’ auró blanc A campestre , que és un arbre de fulles pentalobades i dentades, fruits amb ales molt separades i branques joves, recobertes d’una capa de suro i, en paisatges de roureda més…
Els apodiformes: falciots
Els apodiformes són ocells essencialment aeris, fins al punt que no poden parar-se si no és a una certa alçada, si volen després reprendre el vol La forma falciforme de les ales i la cua curta, visibles en els falciots en vol Apus apus , caracteritzen bé el grup i són una imatge habitual a l’estiu, tant en zones obertes com a les rodalies dels medis urbans Xavier Ferrer Comprenen 3 famílies ben diferenciades externament Als Països Catalans només tenim 3 representants de la família dels apòdids, això és, dels falciots Són ocells que sovint hom confon amb les orenetes, tot i que no hi tenen…
Estaon

Vista del poble d’Estaon
© Xevi Varela
Poble
Poble (1.237 m alt.) del municipi de Vall de Cardós (Pallars Sobirà), situat damunt la riba dreta de la ribera d’Estaon; la seva església parroquial (Sant Jaume) fou bastida al segle XVIII; la primitiva (Santa Eulàlia) és romànica (segle XII), d’una sola nau.
L’absis era decorat amb pintures actualment al Museu d’Art de Catalunya representant el Pantocràtor voltat dels símbols dels evangelistes i àngels amb les ales plenes d’ulls a l’hemicicle, santa Eulàlia, la Mare de Déu, el baptisme de Crist, les santes Agnès i Llúcia, sant Ènnec, etc Fou municipi independent fins el 1972 dins l’antic terme hi havia els pobles d'Anàs, Bonestarre, Lladrós i Ainet de Cardós i diversos grups de bordes Nibrós, Calatxo i Anterrius
queleutòpters
Entomologia
Ordre d’insectes pterigots.
Comprèn individus hemimetàbols, de fins a 30 cm de longitud, de cos cilíndric insecte bastó o aplanat insecte fulla , amb ales heterònomes de dimensions i estructura diferents, o àpters, de mesotòrax, metatòrax i potes llargs, tarsos de cinc artells i aparell bucal mastegador Hi han espècies herbívores i nocturnes Llur mimetisme, juntament amb llur cripsi, homocromia i immobilitat davant d’estímuls, fa que passin fàcilment inadvertits Habiten sobretot a les regions tropicals i subtropicals, però també són presents als Països Catalans insecte bastó
aufrany
aufrany
© Fototeca.cat
Ornitologia
Ocell de la família dels vultúrids semblant als voltors, però bastant més petit que aquests (60 cm de llargada aproximadament).
Els aufranys adults són de color blanc brut, amb els extrems de les ales i de la cua negres Com tots els vultúrids, manquen de plomes al cap i al coll, on la pell aspra i groguenca resta al descobert damunt el cap tenen un mena de cresta de plomes S'alimenten de carronya s’agrupen en bandades entorn d’animals morts Viuen preferentment en zones muntanyoses Són freqüents a l’Europa mediterrània i al nord d’Àfrica És anomenat també voltor petit
albatros
Ornitologia
Gènere d’ocells oceànics (els més grans de tots) de la família dels diomedeids, l’envergadura dels quals arriba a atènyer els 3,5 m.
Tenen el cos robust, el bec llarg i fort, i la cua curta llurs ales, llargues, estretes i corbades, són adaptades al vol potent Planen aprofitant els corrents d’aire i solament van a terra en temps de reproducció Les parades nupcials són complexes a la tardor, ponen un únic ou, gros i ovalat Els petits, nidòfils, són nodrits amb les regurgitacions estomacals dels pares els adults s’alimenten de peixos i cefalòpodes Migradors remarcables, sobrevolen els oceans de l’hemisferi sud
iberomesornis
Paleontologia
Au fòssil, de la subclasse dels arqueornítids, del Cretaci inferior trobada al jaciment de Las Hoyas, a Conca.
Evolutivament, l’iberomesornis se situa entre el primer gènere d’au conegut, l’arqueòpterix, del Juràssic superior, i les aus d’aspecte modern del Cretaci superior com Hesperornis i Ichthyornis Malgrat conservar alguns dels caràcters reptilians que són presents a l’arqueòpterix, l’iberomesornis mostra ja una marcada especialització cap al vol actiu, com ho demostren els dits de les ales, molt reduïts, i la presència d’un veritable pigostil o os caudal, en lloc de les prop de vint vèrtebres lliures de l’arqueòpterix
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 15
- 16
- 17
- 18
- 19
- 20
- 21
- 22
- 23
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina