Els apodiformes: falciots

Els apodiformes són ocells essencialment aeris, fins al punt que no poden parar-se si no és a una certa alçada, si volen després reprendre el vol. La forma falciforme de les ales i la cua curta, visibles en els falciots en vol (Apus apus), caracteritzen bé el grup i són una imatge habitual a l’estiu, tant en zones obertes com a les rodalies dels medis urbans.

Xavier Ferrer.

Comprenen 3 famílies ben diferenciades externament. Als Països Catalans només tenim 3 representants de la família dels apòdids, això és, dels falciots. Són ocells que sovint hom confon amb les orenetes, tot i que no hi tenen res a veure. Els falciots estrictes —dels quals hi ha 17 espècies— sobresurten per ésser els ocells més aeris de l’avifauna mundial: el cos afusat, aerodinàmic; les ales llargues, punxegudes i encorbades com sabres; la cua curta; les potes molt curtes i febles —són gairebé incapaços de desplaçar-se—, però dotades d’ungles idònies per a arrapar-se a les parets rocoses; el bec curt i la boca ampla.

La vida dels falciots transcorre a l’aire, element que dominen com cap altre ocell, i on percacen els insectes, s’acoblen, obtenen material per al niu i reposen tot volant. Són els més ràpids d’entre els ocells petits i la velocitat que els assigna l’autor més ponderat és la de 100 km/h. A terra, en canvi, resten desvalguts i gairebé impossibilitats de reprendre el vol. Nien en cavitats naturals o en edificis, on ponen dos o tres ous blancs; els polls triguen molt a esquerar-se. Atès el seu règim alimentari, són estivals a les nostres latituds i, talment com els caprimúlgids, tenen capacitat de restar en estat letàrgic uns dies si s’esdevé una temporada dolenta que els impedeix la captura d’insectes, i així poden sobreviure.