Resultats de la cerca

Deixeble d’Enric Barnosell, debutà com a intèrpret en la Cobla Boris de Bordils i posteriorment formà part de La Lira de Torroella de Montgrí Fou membre fundador de l’Emporitana de Verges, l’any 1929, i més endavant actuà en l’As d’Anglès i La Principal de Girona Entre el 1950 i el 1970 fou solista en La Principal de La Bisbal, en uns anys d’importants enregistraments en què tingué ocasió de deixar memòria de notables interpretacions Installat a Barcelona, s’integrà en la Cobla La Principal del Llobregat 1972 i més tard en la Ciutat de Barcelona Compongué disset sardanes L’estil…

Cèlebre virtuós de la tenora, fou solista a les cobles La Principal de Cassà de la Selva i Els Montgrins, i del 1922 al 1924, a La Principal de la Bisbal, en la qual rellevà Albert Martí Posteriorment s’integrà a la Cobla Iluro i a la Unió Artística de Vidreres, i fundà l’Amoga És autor de nombroses sardanes, moltes de les quals obligades, destinades al seu lluïment personal, com Si caic no m’aixeco , Va de tenor , Els nou presoners o Gra-gra El seu estil palesa una notòria influència del pasdoble i ha gaudit d’una important acceptació entre el sardanisme més populista admirador…

El 1850 es traslladà a Girona i serví el Dr Ros, cirurgià de l’Hospital de Santa Caterina de Girona El 1870 fundà, amb Carme Esteve, l’Institut de les Religioses de Sant Josep, dedicat a l’atenció dels malalts tant a les cases particulars com als hospitals El 1880 la congregació inaugurà el noviciat, i els anys següents fundà noves comunitats a la Bisbal d’Empordà, Banyoles, Lloret de Mar, Torroella de Montgrí, Sant Feliu de Guíxols i Blanes El 1928, el papa Pius XI concedí l’aprovació pontifícia i el Decretum Laudis a la congregació aprovació definitiva del 1936 El 1996 s’obrí a…

Es formà al Conservatori del Liceu de Barcelona i feu de fiscorn i música de cobla Fou fiscornaire en diverses cobles Del 1963 al 1977 fou director i primer fiscorn de la cobla Els Montgrins i posteriorment de La Principal de la Bisbal 1977-90, en la qual succeí el seu mestre Conrad Saló i Ramell Des del 1996 ha dirigit la cobla La Flama de Farners, de Santa Coloma de Farners, i és professor del Conservatori de Girona És autor de nombroses sardanes, entre d’altres  En Lluis de casa 1963, Dilecte Mestre 1980, Carme 1982, Centenària 1988, Fent camí 1996, La memòria dels cargols…

Es llicencià en ciències a Barcelona presidí 1920-21 l’Associació Catalana d’Estudiants i collaborà en el periòdic humorístic “L’Estevet” En tornar a Palma 1923 fundà, amb un grup de llicenciats, el Collegi Cervantes, avançat des del punt de vista pedagògic Del 1934 al 1936 ocupà la càtedra de física i química de l’institut de Felanitx El 1931 ingressà al partit socialista i formà part del nucli d’intellectuals Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, etc que influïren en la Casa del Poble, introduint-hi el català com a llengua dels actes públics i fent costat al líder Llorenç Bisbal Fou…

Molt influït per l’avantguardisme francès del principi de segle, ha publicat els reculls Pleniluni 1980, premi Recull 1978, Metamorfosi del silenci 1982 i El clima de les flautes 1982 Fou guardonat en els Jocs Florals de Barcelona del 1984 amb La veu de les estàtues  i el 1986

Estudià filologia catalana i hispànica a la Universitat de Barcelona Inicià la seva trajectòria poètica amb Paradís de cendra 1982 i l’ha continuada amb El soldat rosa 1983, premi Vicent Andrés Estellés, i Larari 1986, premi Crítica Serra d’Or Es tracta d’una poesia de transparències emotives, que a vegades es presenta com un aplec de notes disperses o un dietari La poesia de Prat és d’una gran delicadesa i subtilesa que palesa una profunda influència de la poesia oriental clàssica

Dirigí la publicació bilingüe El Telégrafo Catalán 1878-81 És autor de l’estudi La electricidad explicada sucintamente según la física 1878, d' El santuario de San Sebastián 1881 i 1917 i d’un Estudio crítico sobre las tragedias de Víctor Balaguer Deixà inèdites també poesies en castellà i català

Es formà amb el terrissaire Lluís Puigdemont i a l’Escola Massana de Barcelona 1963-68 En 1968-72 realitzà escultures volumètriques i posteriorment emmotllats d’objectes Més endavant féu obres conceptuals utilitzant materials diversos

Fou superiora general de la congregació del 1898 al 1912, que fou destituïda Per divisions internes de la comunitat en sortí el 1913, i no hi tornà a ésser admesa, a desgrat de les seves peticions Rehabilitada, el 1963 les seves restes foren traslladades a la casa generalícia de Girona i foren enterrades juntament amb les del P Butinyà