Resultats de la cerca

La caseria de Rins de Vilarrué, situada sota la serra d’Urmella, havia estat una antiga quadra La primera menció documental que s’ha localitzat és al capbreu dels delmes que la canònica de Roda posseïa a Castillo de Sos, datat vers l’any 1068, en el qual s’esmenta el vilar de Rensi L’església de Sant Andreu, que era la capella de l’antic casal fortificat que hi hagué a l’indret, és avui en ruïnes i conserva una pica baptismal de tradició romànica

Torre de defensa del petit nucli de Sant Pesselaç, situat en un extrem del municipi de Calonge, al seu límit amb la Molsosa L’existència d’una fortalesa al lloc d’Arç es documenta al segle XI L’any 1040 el bisbe d’Urgell cedí a Sant Vicenç de Cardona, com a dotació de l’esmentada canònica i entre altres possessions, la vila i la torre d’Arç Per notícies més tardanes hom constata que el lloc d’Arç pertanyia al domini dels vescomtes de Cardona

Aquest castell sorgí a causa de la desaparició del castell d’Oristà, però tingué una vida molt efímera El castell apareix com a tal el 1045 en el testament de Bernat Guifré de Balsareny, el qual deixà al seu germà Guillem el castell de Toneu Després pràcticament desapareix de la documentació i segurament que passà a la canònica vigatana per donació del bisbe Guillem de Balsareny Sobre el Prat de Toneu hi ha un puig, en el qual encara són perceptibles els vestigis del castell

Possiblement fill de Pere I de Montcada, baró d’Aitona, atès que el rei el tractava de cosí el 1294 Fou elegit bisbe el 1295, però no prestà l’obediència canònica a l’arquebisbe de Tarragona fins el 1299 Sovint s’absentà de la diòcesi, en particular dos anys 1298-99, quan Bonifaci VIII el trameté d’ambaixador a Sicília Ordenà les distribucions econòmiques del clergat i assignà la pensió dels qui estudiaven fora Reestructurà els ardiaconats de la diòcesi i creà el nou ardiaconat de Cerdanya

Consta des del s XIII com una de les set filials de la canònica de Santa Maria de Manresa, adscrita a l’ofici de la cambreria La despoblació del s XIV reduí aquesta parròquia a la categoria de filial de Santpedor Des del s XV prengué el caràcter de santuari marià i es creà la llegenda de la troballa de la imatge L’església actual fou iniciada el 1748, i el retaule és del 1807 La Mare de Déu de Joncadella és considerada la patrona del pla de Bages

De difícil classificació cronològica, els vestigis més antics es remunten al s VIII Art anònim, segueix fidelment la tradició canònica i deixa poc espai a la creativitat de l’artista Les obres no són avaluades segons la factura, sinó per la funcionalitat religiosa Tant la pintura com l’estatuària consisteixen en gran part en la representació iconogràfica de les nombroses deïtats del panteó tàntric, en els aspectes pacífic o iracund Fa un gran ús de símbols, sovint escatològics Entre les pintures cal esmentar les anomenades t'ang-ka desenrotllables, aportació típica de l’art tibetà

Vacamorta és un petit llogaret situat a la riba esquerra del riu del mateix nom, afluent de l’Éssera La seva església ja existia el 1092, any en què el bisbe Ramon Dalmau dotà la nova canònica augustiniana de Roda amb les quartes episcopals de l’església de Vacamorta, que, segons això, ja era considerada parròquia L’any següent, aquest mateix bisbe assignà les seves rendes a la mensa capitular L’arxiu de Roda conserva un censal adquirit el 1406 per Antoni Coll i Mata, rector de Vacamorta

El lloc d’Anya és documentat per primera vegada el 1054, en què Arnau Mir de Tost, la seva esposa Arsenda i el seu fill Guillem Arnau donaren a la canònica de Montmagastre la tercera part de la parròquia d’Anya L’única referència sobre el castell d’Anya, l’emplaçament del qual desconeixem, es troba en el testament del vescomte Guerau Ponç II de Cabrera del 1131, el qual el llegà junt amb altres castells al seu fill Ponç Guerau II Posteriorment Anya formà part de la baronia de Montmagastre

Malauradament poques són les notícies que es coneixen sobre aquesta capella Tot i que no és documentada fins a èpoques tardanes, és del tot probable que fos bastida abans del 1300 El terme de la Fortesa, amb la seva fortalesa, sembla que pot identificar-se amb la torre de Luposa , cedida a la canònica de Cardona el 1040 No obstant això, les primeres referències segures de la cita de Fortesa són del 1282 El primitiu edifici fou refet al segle XVII, moment en què en tenia cura la família del mas Ribalta

Sembla que era fill del comte Hug I d’Empúries Fou nomenat bisbe per Guifré de Cerdanya, arquebisbe de Narbona, el 1062 Reestructurà la canònica d’Elna, composta de vint-i-quatre membres, reféu la casa canonical i recuperà els béns usurpats pels vescomtes de Castellnou i per altres senyors Assistí a les treves de Toluges 1065 i al concili reformador de Girona 1077 Consagrà un altar major nou a la catedral d’Elna 1069 i l’església de Santa Maria del Riquer 1073, on establí un petit priorat dependent de Cuixà