Resultats de la cerca

Llicenciat 1965 en filosofia per la Universitat de la Sorbona de París, posteriorment es diplomà 1971 i doctorà 1976 en Lletres i Ciències Humanes especialitat lingüística, per la mateixa universitat Posseeix les nacionalitats francesa i colombiana Després d’exercir a França la docència en filosofia a l’ensenyament secundari, al final dels anys seixanta passà al Liceu Francès de Bogotà, i des d’aleshores començà una trajectòria acadèmica que alternà a les universitats de París i de Los Andes de Bogotà -on fou professor titular del 1992 al 2000-, i en les quals impartí matèries diverses sobre…

Hom les usà principalment en les relacions comercials i com a instrument de comunicació amb els nadius de les colònies Entre aquestes llengües, algunes de les quals són usades encara avui, es destaquen el negroportuguès de les illes del Cap Verd i la Guinea portuguesa l’indoportuguès de Ceilan el papiamento , parlat pels negres de Curaçao el malaiocastellà de les Filipines el crioll d’Haití, de les illes Reunió i Maurici l’annamitafrancès de la Cotxinxina el pidgin english deformació de business english , parlat a l’Extrem Orient, i el broken english , parlat a Sierra Leone Aquestes llengües…

En la majoria de les llengües, i entre elles el català, la unitat accentuable coincideix amb la síllaba anomenada tradicionalment síllaba tònica, però en un petit nombre de llengües, entre elles el grec clàssic, la unitat accentuable és, o pot ésser, la mora

Les llengües de clic són repartides per l’Àfrica del Sud, i són, sobretot, el khoikhoi —quatre o cinc clics— i el san —fins a nou— Segons alguns autors, hom troba clics, o sons molt semblants, en algunes llengües melanèsies, i també en el nàhuatl i en el quítxua

Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues menes…

Professor de romanística a Jena, Viena i Bonn És autor de les darreres grans obres de síntesi de la lingüística romànica Grammatik der romanischen Sprachen ‘Gramàtica de les llengües romàniques’, 1890-1902 i Romanisches etymologisches Wörterbuch ‘Diccionari etimològic de les llengües romàniques’, 1911 3a edició, 1935 Fundà la revista Wörter und Sachen  ‘Paraules i coses’ La seva darrera obra, Das Katalanische ‘El català’, 1925, és un estudi del català comparat amb el castellà i amb l’occità en què, tot abandonant la posició primitiva de considerar el català com un dialecte de l’occità, posa…

Aquesta definició, molt general, no és tanmateix potser prou, car pressuposa que és possible de fer una distinció neta entre els constituents nominals i els verbals, i, si bé és molt versemblant que aquesta distinció es dóna a totes les llengües, no ha estat demostrat que sigui un fet cert Limitant-nos a les llengües ben estudiades, hom pot dir que la manifestació del cas pot ésser donada per mitjà de la flexió com en el llatí, i com en els pronoms catalans o bé per mitjà de mots auxiliars, del tipus de les preposicions com en el xinès, i com en els substantius catalans És va, de tota manera…

Treballà especialment sobre la fonètica Fonetik , 1897 i la lingüística general Language, its Nature, Development and Origin , ‘Natura, desenvolupament i origen de la llengua’, 1922 La seva influència sobre la renovació de l’ensenyament de les llengües modernes ha estat considerable Sprogundervisning , ‘L’ensenyament dels idiomes’, 1901 Interessat per les llengües artificials, inventà el novial An International Language , 1928 Novial Lexike , 1930