Resultats de la cerca

Fou professor al Collège de France, des del 1876, data en què, en la sessió inaugural, afirmà de passada la influència directa dels felibres, i sobretot de Mistral, en l’origen mateix de la Renaixença, tesi que fou rebatuda per Joaquim ↑ Rubió i Ors l’any següent, a l’Acadèmia de Bones Lletres L’any 1872 fundà, amb Gaston Paris, la revista “Romania”, en què publicà, al costat de textos medievals francesos i occitans, alguns textos catalans Nouvelles catalanes inédites El 1876 viatjà a Mallorca en missió filològica És autor de Les derniers troubadours de la Provence 1872, La…

Es doctorà en dret 1875 i fou diputat provincial 1878 Participà, amb els seus germans Francesc d’Assís, Josep i Ramon Masferrer, en les activitats del Círcol Literari de Vic, on durant un quant temps ensenyà alemany i anglès Collaborà amb poemes, ressenyes, articles literaris, narracions o estudis jurídics a la “Revista Europea” i altres periòdics de Madrid, i a La Veu del Montserrat , el “Diario de Vich”, del qual fou redactor, “Lo Gai Saber” i La Renaixença , entre d’altres Un dels seus poemes fou inclòs a La garba muntanyesa , que aplegava escrits dels membres de l’Esbart de…

Collaborà en diverses revistes literàries o humorístiques La Renaixença , “Biblioteca de l’Arc de Sant Martí”, “Lo Nunci”, “La Tomasa”, “La Bandera Catalana”, entre d’altres i escriví preferentment poesia lírica, però destacà sobretot en el gènere humorístic amb les paròdies que feu de poemes d’altres autors, com Frederic Soler i Francesc Pelai Briz A partir del 1875 participà als Jocs Florals de Barcelona, on guanyà diversos accèssits i la viola d’or amb el poema L’arbre sec 1876 Publicà el recull poètic Entre terra i cel 1887 i posteriorment el que li feu “Lectura Popular” 1915 Escriví…

Germà de Josep Maria Valls i Vicens Amic de Torras i Bages, fou soci fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i del Cercle Artístic de Sant Lluc Collaborà regularment des del 1878 a La Renaixença i, més ocasionalment, a La Veu del Montserrat i a L’Olotí 1896-98 Entre el 1883 i el 1893 guanyà diversos accèssits als Jocs Florals de Barcelona De contingut patriòtic és de destacar  Davant l’estàtua d’En Casanova , poema llegit en una vetllada dedicada a Rubió i Ors considerat el probable origen del tradicional homenatge de l’ Onze de Setembre  i religiós, la…

Collaborà a L’Aureneta , L’Atlàntida , Quatre Gats , La Nación  i La Renaixença , on publicà narracions i quadres de costums Cultivà la poesia, aplegada en el volum Íntimes s d la prosa poètica i la narrativa, que recollí a Llibre del dolor 1903, i la novella Cartes que no lliguen 1895, Lo nebot de D Pere 1894 i Lo gorg de les ànimes 1898 En el camp del teatre, on aconseguí major èxit, destacà amb sainets com La planxadora 1900 i El dinar de bodes 1904 comèdies com Don Tranquil 1898 i La gent d’ordre 1901, i peces de teatre líric com Barcelona al dia 1904 Adaptà algun vodevil francès i…

Fill d’ Enric Claudi Girbal  i germà del també escriptor Ferran Girbal , restà orfe a quinze anys, i per aquest motiu hagué de viure els primers anys de la seva joventut fora de Catalunya, on començà escrivint a la premsa valenciana i castellana El Ateneo i La Revista d’Alacant, Las Provincias de València i El Adelanto de Salamanca Retornat a Catalunya, collaborà especialment a La Renaixença , La Ilustració Catalana i el Cu-cut , del qual fou director El 1901 s’incorporà a la redacció de La Veu de Catalunya Oposat a la normativa fabriana, escriví a partir d’un criteri…

De família humil, participà en la campanya d’Àfrica 1859-60 Residí molt temps a Sevilla, on inicià una carrera política que el feu un dels capdavanters del federalisme i hi dirigí  La Andalucía 1870, que aconseguí una certa repercussió a escala estatal Publicà també assaigs com Estudios contemporáneos 1865, i un interessant fullet, Patria y federalismo 1873 Posteriorment residí a Madrid i, retirat de la política, es dedicà només a la investigació, sobretot artística i literària, i al debat intellectual, tot manifestant-se darwinista i positivista Havia dirigit a Madrid la interessant Revista…

Ha estat director fundador de la Institució de les Lletres Catalanes 1987-96 i ha desenvolupat diversos càrrecs de direcció cultural en l’administració pública L’any 2000 fou nomenat director del Consorci Català de Promoció Exterior de la Cultura Amb Guillem-Jordi Graells publicà La generació literària dels 70 1971, llibre d’entrevistes a vint-i-cinc escriptors catalans que certificava el naixement d’una nova generació literària El 1972 guanyà el premi Prudenci Bertrana de novella amb Oferiu flors als rebels que fracassaren 1973, que aconseguí també el premi Crítica Serra d’Or 1974 i que…

Vida i obra Fill de rics propietaris rurals de la petita noblesa, estudià art i lletres a Tolosa de Llenguadoc i ciències a Barcelona Administrà les seves propietats del Pirineu, feu freqüents viatges per Europa i es lliurà a la caça, la pesca i l’excursionisme Soci delegat de l’Associació Catalana d’Excursions, anà substituint, en plena maduresa, la vida d’acció per la literatura i començà a escriure descripcions, records i contes, i també treballs d’erudició diversos basats en el coneixement directe dels costums, els paisatges i els itineraris pirinencs, sobre un rerefons ideològic…

Vida i obra Estudià dret a la Universitat de València Republicà federal, fundà i dirigí El Pueblo Monòver, 1900-14, on, amb el pseudònim Cañís , publicà una sèrie d’articles titulats “Cañisaes” Aquests textos, a cavall entre el pairalisme i el localisme, parlen dels esdeveniments i dels habitants d’un Monòver rural en procés d’industrialització Però les “Cañisaes”, lluny de ser motivades per la nostàlgia, pròpia del costumisme, d’unes formes de vida en curs d’extinció, pretenien simplement distreure i divertir els lectors Escrits en valencià dialectal del sud, amb despreocupació idiomàtica i…