Resultats de la cerca

Estudià belles arts i medicina a la seva ciutat natal, i seguí cursos d’art dramàtic Abandonà l’Argentina el 1965 i, després d’una breu estada al Brasil, s’establí a París El seu treball de direcció s’orientà vers la renovació del conjunt de l’espectacle dramàtic, utilitzant sovint grans desenvolupaments de l’aparat escènic, que tot i l’espectacularitat, fou discutit en la seva tasca D’entre els seus principals muntatges cal esmentar Ubu, roi , de Jarry poc després d’arribar a París, les obres de Fernando Arrabal El cementiri de cotxes 1968 i El arquitecto y el emperador de Asiria 1971 de…

Illustrada, incloïa articles en català i castellà, especialment de temàtica valenciana, dedicà un espai important a la història i una certa atenció per la producció bibliogràfica de la resta dels Països Catalans Publicada per l’ Editorial Sicània  entre el juliol del 1958 i el desembre del 1959, s’editaren un total de 18 números  Dirigida per  Vicent Badia i Marín , entre els seus collaboradors cal destacar Emili Beüt, Eliseu Bellés, Àngel Jiménez i Torres, Josep L’Escrivà, F Puig i Espert, V Sorribes i Gramatge, Jordi Valor i Serra, Jaume Bru, E Soleriestruch, F de Borja Moll, E Soler i…

Catedràtic de sociologia i pedagogia dels mitjans de comunicació de masses de la Universitat de Colònia, l’any 1988 s’incorporà al Gran Teatre del Liceu en qualitat de responsable dels departaments de coordinació i producció Com a director artístic del Liceu entre el 1990 i el 1996, impulsà una profunda renovació de la programació d’aquest teatre, amb la presentació de posades en escena innovadores, i alhora polèmiques, com els muntatges de Les noces de Fígaro , de Mozart, i Tannhäuser , de Wagner, que dirigiren Peter Sellars i Harry Kupfer, respectivament També programà obres de directors…

Estudià belles arts S'inicià professionalment el 1960 Treballà per a Editorial Bruguera, collaborà a Sissí , però aviat començà a treballar per a Londres amb un personatge de la seva creació, aviador de la RAF El 1967 assajà un estil propi en els còmics pedagògics Vector de la casa Salvat, que es consolidà a Oriflama , amb els còmics Lavínia 2016 , d’Emili Teixidor, Tirant el Blanc, L’esbós d’un somni , de Cortázar, o la fotonovella La Núria es perd amb Núria Espert Collaborà a la revista Linus durant l’època en què fou la més prestigiosa en el camp dels còmics, i hi féu l’àlbum…

Cursà estudis a l’Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas de Madrid Meritori del Teatro Español 1959 sota la direcció de José Tamayo, ingressà a la companyia de Núria Espert el 1960 i interpretà diversos espectacles sota la batuta d’Adolf Marsillach Marat-Sade o Tartufo Com a actor teatral, els seus últims treballs foren les obres  La familia de Pascual Duarte 2011 i Entre Marta y Lope 2013, amb la qual es retirà dels escenaris Entre el 1963 i el 1966 fou ajudant de direcció de José Monleón, el 1979 posà en escena De San Pascual a San Gil , de Domingo Miras…

Estudià sociologia a la Universidad Complutense de Madrid, música al Conservatori del Liceu i ciències de la informació a la Universitat Autònoma de Barcelona Ha estat crític d’òpera, música, teatre i dansa en diverses publicacions de l’Estat i internacionals El 1993 fou nomenat director artístic adjunt del Gran Teatre del Liceu, i el 1996 passà a ser-ne el director artístic Coneixedor dels diversos corrents de la dramatúrgia internacional, ha afavorit al Liceu la creació de noves produccions amb directors d’escena catalans La Fura dels Baus, C Bieito, M Gas, Comediants, A Garcia Valdés, N…

Vida Crític cinematogràfic del diari falangista "Solidaridad Nacional", a partir del 1958 inicià una trajectòria com a guionista al costat d’Antonio Santillán en Cita imposible 1958 Los desamparados 1960 Trampa mortal 1962 i Senda torcida 1962 Després adaptà la versió de Maria Rosa 1964, Armand Moreno, protagonitzada per Núria Espert, i treballà regularment amb Germà Lorente a Donde tu estés 1963 Un día después de agosto 1966 Su nombre es Daphne 1966 Cover Girl 1967 i Sharon, vestida de rojo 1968 Autor de l’argument de Tuset Street 1968, Lluís Marquina, iniciat per Jordi Grau, tornà a…

Professor de l’Àrea d’Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra des del 1994, és també collaborador, especialment com a crític teatral, a la premsa diària ABC , El Observador , Avui , etc Des del 2001 la seva columna setmanal “A pie de obra” al diari El País es convertí en un referent per al món de l’escena El 2003 publicà amb aquest títol un recull de les seves crítiques, i sobre teatre ha publicat també Telón de fondo Algunas cosas que aprendí en el teatro 2011 Com a escriptor, la seva ficció té un acusat component autobiogràfic Destaquen les novelles  Signo de los tiempos 1988, A…

Llicenciat en sociologia, inicià la seva vinculació professional al món líric com a crític d’òpera, música, teatre i dansa a diverses publicacions nacionals i internacionals El 1993 fou nomenat director artístic adjunt del Gran Teatre del Liceu, al costat d’Albin Hänseroth, i el 1996, dos anys després de l’incendi que destruí completament el teatre, n’assumí la titularitat artística Des del seu càrrec, ha estat el gran impulsor de la renovació viscuda pel Liceu, tant des del punt de vista artístic com social Afavorí la creació de noves produccions amb directors d’escena catalans Calixto…

Fundador i director del grup La Cuadra de Sevilla  1971, amb què assumí una postura estètica i social contra la manipulació folklòrica de la cultura andalusa, de la qual el seu primer espectacle Quejío 1972 ja anuncià de manera rotunda, concepció avalada, a més, pel gran impacte que obtingué De les seves creacions posteriors destaquen Andalucía amarga 1979, Nanas de espinas 1982, Les Bacants 1987 d’Eurípides,  Picasso andaluz 1992, Identidades 1994,  Carmen 1996 i Don Juan en los ruedos 2000 Concebé aquests dos últims espectacles per a ésser representats en places de toros amb mort de l’…