Resultats de la cerca

Fou editor del setmanari satíric “El Tio Nelo” 1862 i començà a actuar com a impressor cap al 1866 Publicà diverses obres d’Escalante i d’altres autors valencians i fou un dels fundadors, amb el seu gendre Francesc Peris i Mencheta, del diari vespertí “La Correspondencia Valenciana”

Format a l’Escola de Belles Arts de València i, pensionat pel govern francès, a París 1952 Començà com a retratista acadèmic a Madrid, aviat se centrà en el paisatge mediterrani i el tractà d’una manera sintètica Entre altres guardons, obtingué la primera medalla de l’Exposición Nacional del 1952 i el premi Uruguay de la Primera Bienal Hispanoamericana 1955

Es formà a l’Escola Massana, on estudià dibuix i pintura, i a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, a Barcelona Especialitzada en la illustració del llibre infantil, collaborà regularment en diverses revistes i periòdics Publicà un centenar de llibres, alguns dels quals a l’estranger França, Japó, EUA, entre d’altres i exhibí els seus treballs en exposicions collectives Fou presidenta del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil i de la Organización Española para el Libro Infantil y Juvenil Entre els títols illustrats, cal destacar La tanca màgica 1983, Temps de cançons 1985,…

Format a Llotja, fou deixeble de Ramon Sanvisens, Ramon Reig i Joaquim Terruella Exposà per primera vegada el 1951 a la Sala Gaspar de Barcelona i posteriorment, ho féu també a Itàlia, França, Anglaterra i Bèlgica El 1975 rebé el Premio Nacional de Acuarela Fou l’impulsor del Museu de l’Aquarella-Fundació J Martínez Lozano de Llançà 1989 La seva especialitat era el paisatge i la marina Fou president de l’Agrupació d’Aquarellistes de Catalunya 1994-98

Fou instaurada pel FC Barcelona en memòria de Raimon Lozano Albreda, marxador del club La primera edició es disputà en un circuit urbà i a partir del 1995 es traslladà al parc de Joan Miró L’any 2008 no se celebrà, però tornà el 2009 com a seu del Campionat de Catalunya de les categories de base Els anys 1997 i 2007 fou l’escenari del Campionat de Catalunya de clubs En el seu palmarès apareixen marxadors com Manuel Alcalde, David Márquez, Dani Plaza, Mari Cruz Díaz, María Vasco i Eva Pérez

Inicià la carrera militar, però passà al teatre Actuà al Principal de Barcelona 1849-50, en sainets de Robrenyo, de Renart, etc, i al Liceu, en La Passió 1852 Del 1858 al 1862 actuà sovint al Teatre Principal de València En 1869-79 actuà al Romea de Barcelona, on estrenà Lo rector de Vallfogona 1871, La dida 1872 i El ferrer de tall 1874, de Frederic Soler, i Pau Claris 1879, de Conrad Roure també dirigí un gran nombre d’obres Traduí algunes peces de l’italià i del francès i n'escriví en castellà, com Los percances de un viaje 1850 i El halconero 1874 El seu fill Frederic García-Parreño i…

Vida i obra Seguí la carrera militar, però el 1844 s’inicià com a actor professional al Teatre Principal de València, on estrenà un dels primers sainets valencians, Vicenteta la de Patraix 1845, adaptació d’una peça de Francesc Renart i Arús A partir del 1846 actuà amb regularitat al Principal de Barcelona en sainets de Robrenyo, Renart i altres autors, i al Liceu, en La Passió 1852 Del 1857 al 1862 actuà sovint als teatres Principal i Princesa de València, en què esperonà l’aparició de nous autors dramàtics valencians, com Rafael M ↑ Liern Entre el 1869 i el 1879 actuà al Romea de Barcelona…

Titulat a San Fernando Madrid, el 1852 S'installà a Barcelona, i formà part de l’Escola de Mestres d’Obres des del 1853 El 1854 fou condecorat per la seva meritòria actuació durant l’epidèmia de còlera, que tingué al seu càrrec els hospitals Arquitecte diocesà 1874-92, acadèmic de Ciències i Arts des del 1875 i de Belles Arts des del 1856 Restaurà l’església del Pi 1856 i hi construí l’altar major, cremat el 1936 També restaurà Sant Pere de Camprodon i, com a arquitecte provincial, l’edifici de la diputació de Barcelona Fou autor de l’absis de Montserrat —on collaborà Gaudí— 1876 i del primer…

Autodidacte, exposà el 1967 al  Cercle de Sant Lluc , i, arran d’un llançament espectacular, exposà de nou a Barcelona 1969, Sala Gaspar i el mateix any a Toronto La seva triple exposició barcelonina del 1980 el consagrà a certs nivells com una alternativa jove al monopoli de l’avantguarda històrica catalana Ha exposat també a Sud-àfrica 1970, Colònia 1972 i 1980, Mèxic 1974, Palma 1976 i 1983, Nova York 1977 i 1981, Eivissa 1979, París 1982, Girona 1982, Alacant 1982, Madrid 1983 i 1985, Brusselles 1983 i 1986, Londres 1985 i Luxemburg 1986 De les exposicions posteriors cal esmentar les de l…