Resultats de la cerca

Juntament amb Narcís Feliu de la Penya fou membre de la Junta Econòmica de Barcelona 1692 El 1694, fou conseller tercer de Barcelona S'oposà 1700 al nomenament del comte de Corzana com a lloctinent de Catalunya i, el 1705, es passà al bàndol austriacista Assistí a la junta de braços de Barcelona, el 1713

Teatí des del 1947, el 1956 s’ordenà prevere Cursà estudis de teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i a la de Comillas de Madrid El 1976 es doctorà en història a la Universitat de Barcelona Professor d’història de l’art a la Universitat de les Illes Balears 1982-84, el 1987 ingressà com a membre corresponent a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans Fou membre fundador de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics 1969, membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Mallorca 1989, de l’Acadèmia Mallorquina d’Estudis Històrics, Genealògics i…

Llicenciat en belles arts 1971 Fou coeditor de Neon de Suro  1975-82, publicació transgressora que renovà el panorama artístic i cultural de la dècada dels setanta a Mallorca A més de pintor, destaca com a poeta visual, amb una obra iconogràfica amb elements del món del còmic i també el collage Des del 1976 ha exposat la seva obra pictoricoliterària amb mostres com Neon de suro Palma 1976 Lund —Suècia— 1978 París 1979 Milà 1981, Malgrat Palma 1979, Tramesa postal Barcelona 1980 Bilbao 1981, Libros de artistas Madrid 1982, Poesia experimental catalana Barcelona 1993, entre moltes altres En…

Doctor en història, de jove estigué vinculat al règim franquista, del qual s’anà distanciant El 1949 estrenà el drama Portes obertes , premiat per la Diputació de les Balears Molt vinculat a la companyia Artis , que estrenà part de les seves obres, conreà una comèdia popular que tractà de temes de la vida quotidiana des d’una comicitat caricaturesca, així com la vida de l’aristocràcia mallorquina enfront de la societat contemporània Estrenà nombroses obres Es sogre de madò Rosa 1950, Orgull de casta 1950,  Més vell que es pastar 1952, Can Miraprim 1953, les peces breus Mal llamp es doblers…

Residí a sa Pobla Mallorca des que tenia un any Cursà magisteri, carrera que no exercí i collaborà a la premsa de Palma El 1965 obtingué el premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga amb la novella Les nostres amagades servituds , i, l’any següent, el Ciutat de Palma de teatre per Jo i l’absent Durant els primers anys, les seves obres, que aconseguiren els premis teatrals més prestigiosos del moment, revelen l’influx de l’expressionisme Siau benvigut 1967, Dins un gruix de vellut 1973, premi Josep Maria de Sagarra 1967 estrenada el 1972 amb el títol Facem comèdia , per la companyia de Pau…

D’estament noble, es doctorà en dret Durant la guerra de Successió, en la qual fou filipista, ocupà el càrrec d’auditor i de jutge de béns confiscats per la Inquisició També fou advocat major de l’Ajuntament de Ciutat, jurat 1715, jutge de pariatge 1725 i d’apellació 1740 Pel que fa a la seva tasca com a historiador, el 1717 fou nomenat cronista general del Regne de Mallorca i, poc després, membre honorari de la Real Academia de la Historia de Madrid És autor d’una Historia general del reino de Mallorca 1723, que aporta diverses notícies sobre el regnat de Felip V, i que no s’acabà d’imprimir…

Cançó nova , 1705 BC Josep Moragues i Mas era fill d’una família pagesa benestant, propietària del mas Moragues del municipi i antiga parròquia de Sant Hilari Sacalm Nascut el 1669, es casà amb Cecília de Regàs el 1693 i en segones núpcies amb Magdalena de Giralt el 1710 Des de jove es dedicà plenament a l’explotació de les seves terres La guerra amb França l’apartà dels afers econòmics i domèstics propis de la seva condició de pagès Les repetides invasions i el pillatge de les tropes de Lluís XIV el portaren a prendre la decisió d’enquadrar-se en les lleves promogudes pel veguer de Vic,…

El general Josep Moragues és executat sense honors militars, aplicant-se-li el càstig reservat als traïdors arrossegat viu pels carrers, decapitat i esquarterat La seva calavera fou penjada en una gàbia de ferro al portal de Mar de Barcelona, com a escarn públic de l'alta oficialitat austriacista El cap de Moragues no en fou retirat fins al cap de dotze anys, arran de la pau definitiva entre Felip V i Carles III a Viena el 1725

Sepulcre de l’arquebisbe Lope Fernández de Luna, de l’escultor barceloní Pere Moragues, a la seu de Saragossa