Resultats de la cerca

Fundador i director del conservatori municipal de la seva ciutat natal, director i professor de composició a l’escola César-Franck de París Escriví Harmonie i Bach 1970 Compongué peces d’orgue Suite pour orgue i de piano

Autor de biografies i contes, és el poeta de l’evasió, del somni i de la fugacitat Les obres Les îles de la nuit 1946, Rivages de l’homme 1948, l' Étoile pourpre 1957, Poèmes 1944-1957 1963 i Visages du monde 1971 contenen poemes sovint esotèrics però profundament simbolistes Ha influït una bona part dels poetes joves

Fou secretari de Carles VI i de Carles VII, canonge de París i canceller de Bayeux, i exercí missions diplomàtiques a Alemanya, Itàlia i Escòcia És autor d’algunes poesies líriques en una de les quals s’inspirà, en un cert moment, Ausiàs Marc, del curiós poema Livre des quatre dames , a propòsit de la desfeta francesa a Azincourt 1415, de Le quadriloge inventif 1422, en prosa, interessant debat entre França, el Cavaller, el Poble i la Clerecia, síntesi de la societat medieval, i del poema La belle dame sans merci ~ 1424, on dramatitza el més usual i cortesà tema amorós de l’època, expressat…

Graduat a l’École Nationale d’Administration 1972, fou membre del cos d’inspectors de finances El 1976 fou nomenat cap del gabinet del primer ministre Jacques Chirac , però no fou elegit parlamentari pel Rassemblement pour la République  RPR fins el 1978, per un breu període, i posteriorment ho ha estat des del 1984 Secretari d’Estat per a Economia i Finances des del 1978 i ministre d’Afers Estrangers des del 1993, el 17 de maig de 1995 fou nomenat primer ministre pel nou president de la República, Jacques Chirac President de l’RPR des de l’octubre del mateix any, al juny del 1996 Juppé…

De família de músics, era germana del compositor i pianista Olivier Alain i del compositor i organista Jehan Alain , l’obra del qual contribuí també a difondre Debutà a onze anys i succeí el seu pare, el 1971, com a organista de l’església de Saint-Germain Estudià al conservatori de París amb M Dupré, M Duruflé i Plé-Caussade 1944-50 El 1950 guanyà el premi del Concurs Internacional de Ginebra i obtingué un gran prestigi com a organista Al llarg de la seva carrera feu més de 2500 concerts i prop de tres-centes gravacions discogràfiques en són especialment destacables…

S’inicià en la música amb el seu pare i Augustin Pierson, de qui aprengué orgue i piano El 1927 ingressà al Conservatori de París, on estudià harmonia, fuga, orgue i composició amb P Dukas i Jean Roger-Ducasse Tot i la seva curta carrera compositiva, esquinçada per la seva mort al front durant la Segona Guerra Mundial, Alain demostrà posseir un gran talent manifestat en una forta personalitat musical, no exempta d’influències provinents de compositors com C Debussy, E Satie o O Messiaen

És el teoritzador del Nouveau Roman, un dels trets principals del qual consisteix a eliminar tot tractament psicològic dels personatges i oferir només una descripció objectiva de la realitat És autor de Le voyeur 1955, La jalousie 1957, L’année dernière à Marienbad 1961, portada al cinema per AResnais, La maison de rendez-vous 1965, Projet pour une révolution à New York 1970, Topologie d’une cité fantôme 1976, Souvenirs du triangle d’or 1978, Le miroir qui revient 1985, etc Ha collaborat també en films, com L’immortelle 1963, Trans-Europ Express 1967, L’homme qui ment 1968, L’Eden et après…

Traduí obres de teatre castellanes i tingué un gran èxit amb les peces satíriques Crispin rival de son Maître 1707 i Turcaret ou le financier 1709 Les seves novelles Le diable boiteux 1707, Histoire de Guzman d’Alfarache 1732 i altres d’inspirades en temes de la tradició picaresca castellana s’apliquen a la descripció minuciosa de la societat francesa, sobretot de la parisenca, i assoleixen la perfecció del realisme novellesc La més famosa és Gil Blas de Santillane 1715-35, influïda sobretot per La vida del escudero Marcos de Obregón i Montesquieu, on el marc és castellà, però la temàtica —…

Amb Régamey fou director de la revista Art Sacré 1937-54 Fou el promotor de les obres de Matisse, Braque, Le Corbusier, Léger, Chagall, Rouault i d’altres, a les esglésies catòliques