Resultats de la cerca
Es mostren 86 resultats
Ramón Pérez de Ayala
Literatura
Novel·lista i poeta castellà.
Conreà també l’assaig i la crítica Llicenciat en dret Viatjà per diversos països europeus, els EUA i l’Argentina Fou membre de l’Academia Española 1918 i ambaixador de la República a Londres La seva obra poètica, inicialment amb trets modernistes La paz del sendero , 1904, esdevé ideològica i conceptual amb El sendero innumerable 1916 i El sendero andante 1921 Les primeres novelles són realistes, plenes d’escepticisme i pessimisme Són remarcables Tinieblas en las cumbres 1907, AMDG 1910, La pata de la raposa 1912 i Troteras y danzaderas 1913, totes amb elements autobiogràfics…
Guillaume Jean Joseph Nicolas Lekeu
Música
Compositor belga.
Després d’estudiar a la seva ciutat natal i a Poitiers, el 1885 inicià la seva carrera compositiva amb l' Andante et variations El 1888 es traslladà a París, on estudià amb C Franck i, mort aquest, amb V d’Indy Aquest l’animà a presentar-se al Premi de Roma, cosa que Lekeu feu el 1891 tot obtenint el segon premi amb la cantata Andromède A partir de llavors portà una gran activitat compositiva, molt especialment en els camps de la música de cambra i de la música simfònica En la Sonata per a violí i piano 1892, probablement la seva obra més coneguda, és palesa la influència de…
heterofonia
Música
Terme propi de l’etnomusicologia que descriu la combinació simultània d’una melodia amb una o diverses variants d’aquesta.
El terme, d’origen grec heteros , ’altre', ’diferent', i phōnḗ , ’veu', ’so' i que fou utilitzat per Plató Lleis , 812 d-e per a esmentar, tot i que amb un sentit incert, les diferències entre la part melòdica de la veu i l’acompanyament de la lira, fou reprès per C Stumpf Tonsystem und Musik der Siamesen , ’Sistema tonal i música dels siamesos', Leipzig, 1901 per a caracteritzar tècniques de la música asiàtica Java, Bali, Japó, etc En aquestes tradicions, el fenomen heterofònic es genera normalment a causa de diversos factors els embelliments, per part de l’acompanyament instrumental, d’…
Ida Vitale

Ida Vitale
RTVE
literatura castellana
Poetessa uruguaiana.
Mestra de professió, collaborà en diverses publicacions literàries Després del cop d’estat que instaurà la dictadura militar a l’Uruguai 1973 s’exilià a Mèxic, on continuà la docència i, amb el suport del poeta Octavio Paz, les activitats literàries, en les quals ocuparen un lloc important les traduccions Tornà a viure a Montevideo els anys 1984-89 i posteriorment residí a Austin Texas fins el 2016, que tornà a la seva ciutat natal Ha publicat els poemaris La luz de esta memoria 1949, Palabra dada 1953, Cada uno en su noche 1960, Oidor andante 1972, Fieles antologia 1977, Jardín…
Enrique Soro Barriga
Música
Compositor, director i pianista xilè.
Inicià els estudis amb el seu pare, el compositor italià José Soro Sforza, que s’havia establert a Xile al final del segle XIX Gràcies a una beca, des del 1898 estudià amb L Mapelli i G Coronaro al Conservatori de Milà, centre on es graduà el 1904 Després d’una extensa gira de concerts per Itàlia i França, tornà a Xile el 1905 L’any següent començà a exercir com a professor de piano i composició al Conservatori de Santiago, del qual arribà a ser director 1919-28 Del 1942 al 1954, any de la seva mort, fou director de l’Instituto d’Extensión Musical a la capital xilena El seu estil, molt…
John Field
Música
Compositor i pianista irlandès.
Vida Rebé la primera formació musical del seu pare i del seu avi Posteriorment estudià amb Tommaso Giordani, que l’ajudà a debutar com a pianista a nou anys El 1793 la seva família es traslladà a Londres i allà començà a treballar com a aprenent a la fàbrica de pianos de Clementi, del qual es convertí en l’alumne predilecte durant set anys El 1801 publicà les 3 Sonatas per a piano, opus 1, dedicades a Clementi, amb qui inicià, l’any següent, una gira de concerts per tot Europa que finalitzà a Sant Petersburg el 1803 J Field s’installà a Rússia durant quasi trenta anys, tot alternant la seva…
rubato
Música
Pràctica interpretativa que consisteix a alterar el valor d’algunes notes o el tempo d’una peça o un fragment d’acord amb criteris que han estat diferents segons les èpoques.
En una partitura, indicació -abreujament de tempo rubato , ’temps robat'- que prescriu aquest tipus d’interpretació Als segles XVIII i XIX s’entenia com una forma d’ornament en què la veu principal d’una composició allargava o escurçava determinades notes segons el seu significat estructural i expressiu, mentre es mantenia el tempo bàsic en l’acompanyament En un famós passatge d’una carta al seu pare 23 d’octubre de 1777, WA Mozart es vantava de la seva especial habilitat a l’hora d’emprar aquest recurs i insistia que no hauria de representar una alteració del tempo bàsic "Ell el…
subdominantització
Música
Conversió d’un grau melòdic o harmònic en subdominant a conseqüència de la seva caracterització amb trets morfològics o sintàctics propis de la subdominant.
La subdominantització és un dels fenòmens que pot acompanyar el procés de dominantització d’un acord Morfològicament, es pot subdominantitzar un acord afegint-li algun dels trets relacionats amb la funció de la subdominant , com ara la 6a afegida, la nota vienesa o en general l’ús de la 4a aug com a nota dissonant en l’acord vegeu el compàs 4 de l’ex 5a de modulació , o incorporant-li, en el cas d’un acord major, una 7a M També, i aprofitant el fet que la subdominant d’un to major pot ser un acord menor, es pot convertir un acord inicialment major en menor WA Mozart "II Larghetto ", compàs 11…
simfonia concertant
Música
Gènere orquestral desenvolupat durant les dècades anteriors i posteriors al canvi del segle XVIII al XIX, caracteritzat per la barreja dels llenguatges simfònic i concertant.
Tot i que es pot entendre com el resultat de la introducció, en una simfonia, d’una part important -en estil concertant- per a dos o més solistes, la seva veritable natura -atenent el tipus i la distribució habitual dels moviments- és més aviat la d’un concert per a més d’un solista, com es pot veure clarament en la Simfonia concertant per a violí i viola , KV 364, de Mozart, probablement l’obra cabdal del gènere Hi ha, en canvi, diversos casos en què una simfonia o un dels seus moviments presenten importants passatges per a solistes, i assoleixen així una escriptura propera a una veritable…
tema amb variacions
Música
Forma de variació que consisteix en la presentació d’un tema, generalment simple i de tempo lent, seguit d’una sèrie -en nombre variable- de variacions seves.
S’imposà a partir del Classicisme i continuà essent molt popular durant el Romanticisme Tant el tema com les seves variacions acostumaven a tenir forma binària, és a dir, en dues seccions separades per una barra de repetició tal com es feia en l' aria variata Era tradició també numerar cadascuna de les variacions i presentar-les com a unitats tancades -a diferència d’altres formes de variació com el double o la xacona-, tot i ser peces dependents les unes de les altres i haver de ser interpretades sense interrupció en l’ordre establert Sovint -especialment en el Romanticisme-,…