Resultats de la cerca

El 1960 fundà el grup teatral Pánico, amb FArrabal i RTopor Amb una estètica violenta i d’inspiració surrealista realitzà a Mèxic els seus films Fando y Lis 1968, El topo 1971, La montaña sagrada 1973 i Tusk 1980 Posteriorment realitzà Santa Sangre 1989 i The Rainbow Thief 1990 Ha collaborat en guions de còmics i en guions cinematogràfics amb Moebius

Usà els pseudònims de Jan de Lis, Ali-Bufa, XRei, Bo i Net , però es féu popular amb el de Bon Collaborà en moltes revistes catalanes Comercialitzà la seva gran habilitat per la caricatura personal Exposà amb èxit a Nova York, i a Barcelona guanyà la medalla d’or del concurs de cartells de l’Exposició Internacional del 1929, on fou una atracció el seu estudi motoritzat

Professor a Dijon, a l’École des Langues Orientales, de París, i a la Sorbona Fundà i dirigí l’Institut d’Estudis Provençals i fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans Organitzà, des del 1955, els congressos triennals d’estudis occitans Edità Biographies des troubadours 1950, en collaboració amb AHSchutz, i preparà l’edició crítica, apareguda pòstumament, de Lis isclo d’or de Frederic Mistral 1970

L’ús de les brisures, per la seva complicació, quedà gairebé relegat a algunes cases reials A Espanya la reina Marianna d’Àustria, per privilegi del 1668, aprovà un sistema de brisar que consistí en l’aplicació d’un ordre successiu de mobles per a distingir els fills el lambel, el creixent, l’estrella, la merleta, l’anellet i la flor de lis, que es colloquen al cap, dins un francquarter, o carregant la peça principal de l’escut

Novellista i poeta, la seva continuada oscillació entre el real i el fantàstic, una predilecció particular pel joc barroc de les imatges i la barreja de sensacions diverses fan que la seva obra ofereixi una problemàtica de catalogació crítica Es destaca, però, amb Dans les années sordides 1943, Le musée noir 1946, Le lis de mer 1956, Feu de braise 1960 La motocyclette 1963, La marge 1967, Sous la lame 1976, Le deuil des roses 1983, etc

Filippo Giunti 1450-1517 edità llibres en grec, en llatí i en italià El seu fill, Bernardo Giunti 1487-1551, imprimí la famosa edició del 1527 del Decameró Luca Antonio Giunti 1457-1538, germà de Filippo, s’establí a Venècia el 1503, i el succeí el seu fill Tommaso Giunti 1494-1566 Un membre d’aquesta família, Juan de Junta , s’establí a Castella, castellanitzà el cognom i tingué impremta a Burgos i a Salamanca La marca dels Giunti era una flor de lis heràldica