Resultats de la cerca

Ambaixador de Carlemany a Bizanci 813, mestre a l’escola palatina de Lió Fou un dels representants de l’anomenat renaixement carolingi escriví diverses obres sobre temes litúrgics, entre les quals sobresurt el llibre De ecclesiasticis officiis , que tingué molta influència sobre el desenvolupament ulterior de la litúrgia Algunes de les seves opinions foren condemnades pel sínode de Quierzy l’any 838

Fill d’un alferes, de ben petit visqué la vida militar Estudià en el Jesus College de Cambridge, on es llicencià el 1737 i fou ordenat de sacerdot poc després Aconseguí una parròquia a Sutton, prop de York, i el 1741 millorà la seva posició casant-se amb Elizabeth Lumley, matrimoni, però, força desgraciat Predicà amb èxit a la catedral de York —ciutat d’intrigues religioses— i començà la seva carrera narrativa amb A Political Romance 1759, on ja apareix la seva preocupació per donar més èmfasi a les opinions que a les accions dins la trama novellística Aquest tret resulta…

Fou partidari de l’anomenada filosofia popular i actiu propagador de les idees illustrades En la seva obra Leben und Meinungen des Magisters Sebaldus Nothanker ‘Vida i opinions del mestre Sebaldus Nothanker’, 1773-76 criticà Goethe, Schiller, Kant i Fichte, cosa que li valgué d’ésser ridiculitzat a la seva vellesa També escriví Briefe, die neueste Literatur betreffend ‘Cartes sobre la literatura més nova’, 1759-65

Després d’estudiar a Eton i Oxford, collaborà en les seccions literàries del “Times” i “The Observer” El 1939 fundà la revista literària “Horizon” Publicà la novella The Rock Pool 1935, i nombrosos assaigs, entre els quals cal esmentar Enemies of the Promise 1938 i especialment The Unquiet Grave 1944, on exposa les seves opinions sobre temes diversos tot palesant un important bagatge literari

Exercí la professió a Barcelona És autor de comentaris a les constitucions donades per Jaume II a les corts de Montblanc de l’any 1311 i a les de Girona de l’any 1321, i també de glosses i alguns usatges, que es conserven inèdits a la biblioteca d’El Escorial Jaume Marquilles recollí les opinions d’aquest jurista als seus comentaris als Usatges

Fou membre del consilium d’Antoní Pius i de Marc Aureli Pensador agut i intelligent, criticà les opinions dels juristes antics entre els quals Julià, i escriví, entre altres, l’obra Digesta , en 31 llibres, tractat, en part dogmàtic i en part casuístic, que fou molt usat pels juristes posteriors Ulpià També escriví unes notae als Digesta i a les regulae de Pomponi, uns comentaris Ad legem Iuliam et Papiam i cinc llibres De officio consulis

Estudià decretals a Bolonya Fou professor de l’estudi general de Lleida És autor del tractat De antiquitate legum , escrit a Bolonya el 1448 i dedicat a l’arquebisbe de Tarragona, d’una collecció de Concilia , en dues parts, la primera 1462 dedicada als estudiants de Lleida i la segona 1464 als doctors de Bolonya, i també d’un memorial sobre la Matrícula jurisconsultorum de Barcelona Les seves opinions són recollides per juristes catalans posteriors Pere Miquel Carbonell, n'escriví la biografia a De viris illustribus catalanis

En una cerimònia a Sant Pere del Vaticà, a la qual assisteixen més de 100000 persones, el papa Francesc canonitza la mare Teresa de Calcuta, la monja albanesa premi Nobel de la pau el 1979 per les obres de caritat a Calcuta Índia, però també molt criticada per les seves opinions i per l’organització que va crear D’acord amb el protocol de l’Església catòlica per a accedir a la santedat, se li atribueixen dos miracles, ambdós guaricions de malalts de càncer, el segon aprovat pel papa Francesc el 2015

L’escepticisme sorgí davant la varietat i contrarietat d’opinions sobre els mateixos problemes i com a reacció enfront del dogmatisme Des d’un punt de vista pràctic, representa una negativa a adherir-se a qualsevol opinió determinada i comporta l’adopció, com a única actitud, de l' epokhé L’escepticisme, com a doctrina, fou sistematitzat per primera vegada per Pirró d’Elis, i Arcesilau de Pítana, cap de l’Acadèmia, l’introduí en el platonisme Li donaren de nou un fort impuls Montaigne, al Renaixement, i més tard Hume i Kant