Resultats de la cerca

El 1588 féu el claustre del cementiri de Portaceli El 1591 era arquitecte de la ciutat de València La seva obra principal, una de les més representatives del corrent renaixentista valencià, és el temple, claustre — d’un classicisme pur — i altres dependències del Collegi del Corpus Christi, fundat per Juan de Ribera a València 1598-1610

Ha estat membre de diverses cobles Amb les seves sardanes aporta un segell innovador i compromès Algunes de les seves obres més representatives són L’estany blau, Sol de tardor, Evocant aquells temps, Noces d’argent a Anglès, Bell aplec sota el Montseny, Aquest mar tan blau, La Bisbal 1906, etc, i les suites per a cobla Contemplant els estels i Recordança

Publicà a La Renaixença , entre el 1881 i el 1886, narracions de caràcter romàntic i altres d’ambient i assumpte burgesos, representatives del decantament cap al realisme de la narrativa catalana, com ara Cartes confidencials Esbós d’una novella i Doloretes Costums de Barcelona De fet, aquestes proses semblen respondre a l’estímul directe de les de Narcís ↑ Oller , màxim exponent del realisme català

De la fi del segle VII, és una de les obres més representatives de l’art visigòtic Té tres naus, creuer i absis rectangular És molt important la part escultòrica, amb capitells historiats Daniel a la fossa dels lleons, sacrifici d’Isaac, etc i decoració vegetal que recorda teixits bizantins i sassànides El 1930 fou traslladada al lloc on és actualment, en ésser cobert l’antic emplaçament per una presa

Format a la Llotja de Barcelona Establert a París el 1924, fou influït pel purisme de Le Corbusier, Ozenfant i el cubisme Exposà el 1936 amb els surrealistes a Nova York Restà gairebé desconegut fins a la gran retrospectiva que el Centre National d’Art Moderne li féu, a París, el 1972 Palesà una gran preocupació pel vigor compositiu i la simplicitat cromàtica més depurada Les seves obres més representatives són natures mortes

Fou una de les figures més representatives del catalanisme rossellonès del començament del segle XX i un dels fundadors de la Société d’Études Catalanes 1906, de la qual fou secretari Signà algunes rondalles en català amb el pseudònim d’ Algú Publicà una Grammaire catalane 1913 i llibres d’ensenyament, com Le français enseigné par les exercices de traduction de textes catalans 1911, i articles i estudis diversos de pedagogia a la Revue Catalane

Tractà sobre la cooperació transfronterera, les comunicacions, el patrimoni cultural, l’ordenació del territori i el medi ambient als Pirineus, com també del marc jurídic dels problemes de muntanya Hi participaren representants dels governs de l’Estat espanyol i francès i de les institucions públiques representatives d’Andorra, de les comunitats autònomes de Catalunya, Aragó, Navarra i País Basc, i de les regions de programa de l’Estat francès del Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus i Aquitània

Impressor d’ofici, collaborà al Diccionario biográfico universal 1830-34, dirigit per Narcís Oliva, i emprengué amb Joaquim ↑ Rubió i Ors una “Collecció d’Obres Antigues Catalanes” 1840 amb les Poesies de Francesc Vicent Garcia i les Obres poètiques de Pere Serafí, i amb mostres d’obres de Francesc Alegre, Ausiàs Marc i Francesc Fontanella Publicà un Compendio de la Crónica universal de Cataluña de Jeroni Pujades 1840 i fou editor de revistes entre les quals “El Genio” i obres representatives del romanticisme

Llicenciat a Barcelona 1911 i professor a la Universitat de la mateixa ciutat 1911-16, amplià estudis a París 1917 Assessor de la Mancomunitat per a l’adquisició de llibres científics per a la Biblioteca de Catalunya, fou catedràtic de patologia quirúrgica de la Universitat de Salamanca 1918 i Sevilla 1919 Membre de l’Academia de Medicina de Sevilla, de la qual fou president, treballà en molts camps i ha estat una de les personalitats més representatives de la medicina andalusa

S'installà a la zona universitària, en un edifici de l’arquitecte J López de Asiaín inaugurat el 1979 Posseïa obres de pintors i escultors actius a l’Estat espanyol durant el s XX Poc atès durant la dictadura, a la dècada de 1980 dugué a terme una política d’adquisició d’obres representatives de l’art espanyol contemporani i s’hi organitzaren diverses exposicions temporals, però el 1987 fou suprimit i els seus fons transferits al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía