Resultats de la cerca

El castell de Pujades tenia una capella dedicada a santa Eulàlia i dos altars Al voltant del 1300 estava en estat ruïnós aleshores el bisbe de Barcelona concedí llicència a Guillem de Pujades, canonge de Barcelona, per traslladar els objectes de culte de la dita capella a una de nova construïda a Pujades el 1338 sota l’advocació de santa Cecília El 1776 encara restava en bon estat Avui, però, ha desaparegut del tot

Els txecs nomenaren Frederic V del Palatinat rei de Bohèmia i cercaren l’ajut de la noblesa hongaresa, i l’emperador Ferran II la trobà en la Lliga Catòlica, en Saxònia i en Maximilià I de Baviera així restava obert el primer període de la guerra dels Trenta Anys Malgrat l’heroica resistència txeca, l’exèrcit bavarès de Tilly vencé i entrà a Praga Per al regne de Bohèmia aquesta desfeta significà el reconeixement forçós de la sobirania austríaca

La primera i única notícia coneguda d’aquesta capella, avui desapareguda, és de l’any 1294, moment en què el rei Jaume II va donar dotze sous anuals dels seus rèdits del forn de Siurana per al manteniment d’una llàntia a la capella de Sant Joan del castell de Siurana, a la vegada que el batlle general de les Muntanyes de Prades restava obligat a fer una aportació igual Avui no en resta cap senyal identificable

Comprenia Claramunt, Montbui, Castellolí, Òdena, Orpí, Capellades, Jorba i Tous Igualada en restava exclosa —malgrat pertànyer-hi geogràficament— per tal com era carrer de Barcelona els cinc primers termes pertanyien als Cardona, els quals hi tenien un governador El 1385 passà a constituir la sotsvegueria d’Igualada, amb l’afegit d’algunes localitats de la vall de la riera de Carme Fins al segle XVII hi hagué litigis entre els sotsveguers d’Igualada i els senyors jurisdiccionals, ducs de Cardona

En diversos preceptes carolingis concedits a la seu de Girona s’esmenta un “Castellum Fractum” De fet, en el diploma de l’any 834, s’esmenten les villes dites “Castellum Fractum et Parietes Ruffini” El 844, un altre diploma diu “Castellum Fractum cum villa que appellatur Parietes Ruffini” Aquest castell segurament era una construcció més antiga, de la qual potser només restava ja un record Les Parietes Ruffini eren a prop de Domenys Sancti Felicis de Pariete Rufino, locus sive vicinatus de Domenys

Fuster Participà en el Primer Congrés Obrer Espanyol Barcelona, juny del 1870, on s’alineà amb els sindicalistes apolítics El 1873 figurà en la junta directiva de l’Ateneu Català de la Classe Obrera i fou un dels principals dirigents de la federació local de societats obreres de Barcelona Posteriorment formà part del Centre Federatiu, que el 1877 intentà la reorganització del moviment obrer català al marge de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, que restava en la clandestinitat

Els dos reis es repartien els territoris dominats encara pels musulmans al sud de la península Ibèrica les zones de València, Xàtiva i Dénia amb llurs pertinences eren reservades a la reconquesta catalanoaragonesa Alfons I renunciava, per part seva, als territoris dellà del port de Biar Alcoià i, per tant, al regne de Múrcia, en canvi de deseixir-se del vassallatge que hauria degut al rei castellà per València quan aquesta fos reconquerida Amb aquest tractat restava closa, en principi, l’expansió catalana a la Península

En el dret tradicional català l’entrada acostumava a ésser una quantitat o lliurament d’alguna cosa, a vegades d’una valor merament simbòlica però en les emfiteusis modernes l’entrada representa sovint una quantitat important, cosa que ha portat els juristes catalans a l’afirmació que en aquest cas l’emfiteusi restava desnaturalitzada, car es convertia, de fet, en un contracte mixt d’emfiteusi i de compravenda En cas de redempció de l’emfiteusi, l’entrada es dedueix de la valor de la finca en determinar la quantitat a pagar

Fou un feu vassall dels prínceps d’Ocàia concedit pel príncep Jofre I a Ot de La Roche, senyor d’Atenes, el 1212 El 1308 passà als Brienne, i quan aquests perderen el ducat d’Atenes, conquerit pels catalans el 1311, es retiraren a l’únic feu que els restava Nàuplia i Argos El 1356 passà als Enghieu, i la darrera representant del llinatge, Maria d’Enghieu, quan el 1388 restà vídua del venecià Pietro Corvaro, incapaç de defensar-se contra els turcs, hagué de vendre Nàuplia i Argos a la república veneciana

No hem pogut trobar cap notícia històrica dels orígens d’aquest edifici, que cal situar en l’època alt-medieval De l’edifici que es conserva avui no podem veure’n cap vestigi romànic d’interès És possible que les reformes que sofrí el temple l’any 1761 feren perdre el poc que restava d’època original La part frontal de l’edifici, fins a mitja nau, fou afegida l’any 1866 i coberta amb una teulada de dos vessants embigats Podria haver estat part d’un atri exterior, incorporat a la planta del temple