Resultats de la cerca

La capital és Làmia Altres ciutats importants són Levàdia, Amfissa i Calcis Fins el 1987 la regió incloïa els nomoí de l’Àtica i d’Etòlia-Acarnània S'estén, d’W a E, des de la part meridional del Pindos fins a Eubea, a la mar Egea Al N limita amb la Tessàlia, i al S amb el golf de Corint i la regió de l’Àtica

Habitaven a les muntanyes de Tessàlia Tenien un esperit salvatge i bàrbar, del qual no participaren el savi Quiró i Folos L’episodi més sobresortint de la seva llegenda és el combat amb els làpites, on s’enfrontaren amb Teseu, Nèstor i Hèracles Aquesta lluita fou motiu d’inspiració de nombroses representacions artístiques als temples, com el de Zeus a Olímpia, i a molts vasos grecs

Té jaciments de ferro i manganès i conreus de cereals, vinya i oliveres A l’antiguitat, donà nom a la guerra de Làmia 323-322 aC, que enfrontà els grecs rebels al domini macedoni contra Antípater Conquerida pels romans, fou incorporada a la Tessàlia 190 aC A l’edat mitjana fou possessió dels catalans del ducat d’Atenes, i serva encara alguns vestigis d’aquesta dominació

Fundada pels magnesis de Tessàlia, fou conquerida pels perses el 530 aC Després de la lluita entre els diàdocs segle III aC, manifestà la seva fidelitat a Roma, i fou declarada ciutat lliure per Sulla N'hi ha ruïnes notables odèon, gimnàs, teatre, estadi, particularment d’un temple construït a l’època hellenística per Hermògenes Aquest temple, perípter i amfipròstil, posseïa un notable fris amb el combat de les amazones

Fill de Meneci i originari, sembla, de la Lòcrida Opúncia, anà a Tessàlia i fou educat amb Aquilles, el qual seguí a Troia Amic d’aquest —que s’havia retirat de la lluita—, vestí les seves armes per combatre Hèctor, que l’occí amb l’ajut d’Apollo Aquilles venjà la seva mort i li feu uns funerals solemnes Ambdós tingueren sepultura romana a l’Hellespont, on eren venerats

Ministre d’afers estrangers 1862-63, ocupà alts càrrecs entre el 1868 i el 1878 i sostingué una política expansionista i de reivindicacions territorials, sobretot a Tessàlia al Congrés de Berlín es mostrà radicalment nacionalista 1878 Primer ministre 1885-86, 1890-92 i 1895-97, provocà la guerra grecoturca a causa de Creta 1896-97 La derrota grega l’obligà a dimitir, però tornà a ocupar la presidència en 1902-03 i en 1904-05 Morí assassinat

D’origen borgonyó, acompanyà Bonifaci de Montferrat en la quarta croada En ésser proclamat aquest rei de Tessàlia, Ot rebé la senyoria d’Atenes i Beòcia amb el títol de megaskyr ‘gran senyor’ Mort Bonifaci 1207, reconegué com a senyors l’emperador de Constantinoble i, més tard, el príncep d’Acaia, el qual li donà en feu Nàuplia i Argos Tornà al seu país, on degué morir vers el 1234 Fou succeït pel seu nebot Guiu I d'Atenes

De família noble i demòcrata, collaborador d’Epaminondes, reorganitzà l’exèrcit tebà i amb la derrota dels espartans a Leuctra 371 aC imposà a Grècia l’hegemonia tebana i volgué fer-la extensiva als territoris de la Tessàlia i Macedònia Arrestat a traïció per Alexandre de Feres 368 aC, fou ambaixador a Susa i rebé honors d’Artaxerxes II, que renovà l’amistat amb Tebes Havent tornat a la pàtria, combaté el seu enemic Alexandre de Feres a Cinocèfals, on morí

Fill del comte Hug I de Brienne Succeí a Atenes el duc Guiu II, del llinatge de La Roche Enemistat amb la princesa de l’Epir i amb el sebastocràtor de Tessàlia, cercà l’ajut dels almogàvers i l’obtingué Però les pressions de Venècia el portaren a incomplir les condicions estipulades amb els catalans Aquests es giraren contra ell i el derrotaren a la batalla del Cefís 1311, que comprometé la influència francesa a Grècia, i on Gualter trobà la mort

Defugint l’amor d’Apollo, que la perseguia incessantment, fou convertida pel seu pare en llorer, del qual esdevingué símbol des d’aleshores Hom la considera també filla de Gea, la Terra La història de Dafne ha inspirat diverses òperes, entre les quals es destaquen la de Jacopo Peri Dafne , considerada per alguns com la primera òpera 1597, la de Caccini ~1600, perduda, la de Heinrich Schütz, primera òpera alemanya 1627, també perduda, la d’Emmanuele Rincon d’Astorga Dafni , drama pastoral representat a Barcelona el 1709 davant el rei arxiduc Carles III i la seva muller, i la de Richard…