Resultats de la cerca

La reivindicació autonomista a les Balears no començà a manifestar-se d’una manera clara fins a la fi de la dècada dels anys seixanta Fins a eleccions generals del 1977 sorgiren molts grups polítics que tingueren en comú l’aspiració d’obtenir l’autonomia per a les Balears, encara que no coincidien en la definició d’aquesta autonomia, ja que uns partien de la concepció política dels Països Catalans i d’altres del federalisme espanyol Mentrestant, la dreta balear dubtava i s’inhibia davant els anhels autonomistes Finalment, hom aconseguí que fos signat, poc abans de les eleccions del 1977, un…

Presentà candidats al Senat en les eleccions legislatives de 1982 i concorregué per Tarragona a les eleccions autonòmiques de 1995 134 vots i de 1999 105 vots Dirigents Jaime Zarco Huguet president i Julián Fresneda, que procedia del Partit Liberal de Catalunya i havia passat per Centristes de Catalunya-UCD

Així, en formar-se el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, els grups sucursalistes PSOE, PTE, etc en foren exclosos Des del 1977, aquest terme ha estat utilitzat pels partits nacionalistes CDC, ERC, UDC, etc per a intentar de desqualificar les organitzacions catalanes de vinculació estatal, i, en particular, CC-UCD i PSC PSC-PSOE

Presidit per Carles Güell i de Sentmenat ingressà en la coalició Centristes de Catalunya-UCD , per la qual obtingué dos diputats 1979, però, a darrera hora, el gros del partit abandonà el procés d’unificació del centrisme català per la seva excessiva dependència de Madrid i el 1981 s’integrà en els rengles de Convergència Democràtica de Catalunya

Llicenciat en dret a Madrid, prestà serveis a la Delegación Nacional de Provincias 1958-64 Fou cap del Gabinete Técnico de la Vicesecretaría General del Movimiento i director del Gabinete Jurídico de la Delegación Nacional de Juventudes Posteriorment esdevingué secretari general de Televisión Española i, més tard, director de la primera cadena de l’emissora Nomenat governador civil de Segòvia 1968, després fou director general de Radiodifusión y Televisión 1969-73 Al març del 1975 ocupà la vicesecretaria general del Movimiento i, al desembre següent, la secretaria general Designat president…

Inspirat per Joan AMaragall, Josep ALinati, RGuardans, HTorras i altres membres de la burgesia industrial i financera tradicional, es definí com a monàrquic, conservador, regionalista i europeista El 1976 se n'escindí SMillet i Bel, per a crear a Lliga Liberal Catalana , i també JALinati, que organitzà un efímer Partit Democràtic Català coalitzat amb Alianza Popular No participà en les eleccions legislatives espanyoles del 1977, encara que alguns dels seus homes —CSentís— passaren a UCD Es dissolgué el 1978

Situat al parc de la Moncloa, que inclou la Ciudad Universitaria i altres establiments acadèmics i de recerca, l’edifici actual, construït sobre les ruïnes de l’original 1606, que fou destruït durant la guerra civil, és del 1945 En 1977-78 el govern de la UCD, els partits d’oposició i els sindicats hi signaren els anomenats pactes de la Moncloa per tal de posar les bases del procés constituent i fer front a la crisi econòmica

President del Consell d’Administració del Banc de l’Exportació, d’ençà del 1975 promogué el Partido Popular Regional Valenciano, que s’integrà després en la coalició Unión de Centro Democrático d’ençà de les eleccions del 1977 i 1979, fou diputat per València, president de la Comissió Constitucional i vicepresident del Congrés dels Diputats, en les legislatures del 1977 i de 1979-82 Posteriorment es retirà de la política Conseller d’estat 1982-85, publicà, entre d’altres, el llibre Vida y muerte de UCD 1983

De professió auxiliar de farmàcia, ha publicat Dels meus silencis 1959, Entre l’alba i el capvespre 1975 i Vanitat de vanitats 2002 i el 1974 fou nomenat Mestre en Gai Saber A banda de la poesia, ha destacat com a estudiós de la història i el folklore d’Argentona, a títol individual i amb el Centre d’Estudis Argentonins Ha publicat Festes i festetes d’Argentona 1992 i és autor de l’ Enciclopèdia d’Argentona , inèdita Fou regidor de Cultura de la seva vila amb UCD al primer ajuntament democràtic

Monàrquic des del 1947, fou membre del secretariat polític de Joan de Borbó per a Catalunya Fundador 1976 i president de la branca catalana del Partido Popular, el 1977 rebutjà integrar-lo a UCD i es vinculà a José María de Areilza El 1979 fou l’únic diputat per Catalunya de Coalición Democrática, i el 1982 encapçalà, sense èxit, les candidatura catalana del CDS d’Adolfo Suárez El 1985 el govern socialista el nomenà director general de relacions culturals del ministeri espanyol d’afers estrangers, càrrec del qual dimití el 1987