Resultats de la cerca
Es mostren 5210 resultats
Esteve VI
Cristianisme
Papa (885-891).
Lluità contra Foci i prohibí la litúrgia en llengua eslava Fou forçat a coronar emperador 891 Guiu de Spoleto
Benet VI
Cristianisme
Papa (973-974), elegit per pressió de l’emperador Otó I.
Concedí a Eldesind, abat de Rodes, un privilegi de confirmació de béns i d’exempció per al monestir Morí escanyat a la presó de Castel Sant'Angelo, on l’havia reclòs la facció dels Crescenzi, germans del papa anterior, Joan XIII, i rivals seus
Urbà VI
Cristianisme
Nom que adoptà Bartolomeo Prignano en ésser elegit papa (1378-89).
Bisbe d’Acerenza 1363 i de Bari 1377, la seva elecció trencà la sèrie de papes francesos, fet que, agreujat per la pressió del poble romà durant el conclave i per la poca perspicàcia a desfer l’afrancesament del sacre collegi, motivà l’elecció de Climent VII a Fondi 1378 i l’inici del Cisma d'Occident No el reconegueren França, Catalunya-Aragó, Castella, Escòcia i Nàpols Lluità aferrissadament contra Nàpols per obtenir la seva submissió, i castigà severament una conjuració de cardenals que el volien destituir
Adrià VI
Cristianisme
Nom que adoptà Adriaan Floriszoon, conegut també per Adrià d’Utrecht, en esdevenir papa (1522-23).
Havia estat degà de la Universitat de Lovaina i preceptor del futur emperador Carles V El 1515 es traslladà a la península Ibèrica per tal de gestionar la qüestió de la successió de Ferran el Catòlic a favor de Carles, que fou efectivament nomenat rei de Castella i de Catalunya-Aragó, el 1516, a la mort de Ferran II Fou bisbe de Tortosa 1516-22, cardenal 1517 i inquisidor general de la corona catalanoaragonesa 1517-22 i del regne de Castella 1518-22 a partir d’ell, aquests dos càrrecs quedaren definitivament units en una sola persona Ordenà les primeres disposicions inquisitorials contra els…
Constantí VI
Història
Emperador bizantí (780-797).
Associat 776 al seu pare Lleó IV, el succeí sota la regència de la seva mare Irene 780-790 Aquesta, finida la tutoria, volgué mantenir la iniciativa en el govern i sabé treure partit de la impopularitat del seu fill a causa de les segones noces amb Teòdota 795 després de divorciar-se de Maria Fou traït i lliurat a Irene, que el féu eixorbar, i regnà després de la seva deposició Durant la regència d’Irene tingué lloc, a Nicea, el setè concili ecumènic 787
Climent VI
Cristianisme
Nom que prengué Pèire Rogièr de Beaufort en ésser elegit papa d’Avinyó (1342-52).
Benedictí, refusà el retorn a Roma i comprà el feu d’Avinyó Excomunicà l’emperador Lluís de Baviera i induí una nova elecció imperial Acollí Jaume II de Mallorca quan fou desposseït de la corona 1344
Innocenci VI
Cristianisme
Nom que adoptà Étienne Aubert en esdevenir papa (1352-62).
Jurista de renom, fou bisbe de Noyon 1338, de Clarmont 1340 i d’Òstia 1352 Intentà de reformar la cort pontifícia i lluità contra els espirituals Confià al cardenal Gil Álvarez de Albornoz la pacificació dels Estats Pontificis 1353
Gregori VI
Cristianisme
Nom que adoptà Giovanni Graziano en esdevenir papa (1045-46).
Féu renunciar Benet IX i es féu elegir papa Això desplagué a l’emperador Enric III, el qual el deposà i el desterrà a Colònia, on el seguí el seu diaca Hildebrand, futur Gregori VII
Enric VI
Història
Emperador romanogermànic (1191-97).
Fill de l’emperador Frederic I i de Beatriu de Borgonya, fou rei de Romans i de Germània 1159-91 Derrotà Enric X de Baviera en el seu intent de reconquerir el ducat de Saxònia 1190 i, més tard, en la revolta antiimperial de güelfs i de part de la noblesa Pel seu casament amb Constança de Sicília 1186 s’havia fet coronar rei de Sicília, però es trobà amb l’oposició de Tancredi, comte de Lecce, i no pogué aconseguir el poder fins al regnat del fill d’aquest, Guillem III Intentà de transformar la dignitat imperial en hereditària, i aconseguí que el seu fill, el futur Frederic II, fos elegit rei…
Muḥammad VI del Marroc

Muḥammad VI del Marroc, dreta, amb l’enviat especial de l’ONU per al Sàhara Occidental, Christopher Ross
© Agència Marroquina de Premsa
Història
Rei del Marroc.
Fill de Hassan II del Marroc, es llicencià en dret a la Universitat Muḥammad V de Rabat 1985 i es doctorà 1993 a la de Niça, i dugué a terme tasques diplomàtiques i protocollàries Un cop al tron 30 de juliol de 1999 autoritzà entre d’altres mesures, el retorn al Marroc d’Abraham Serfaty, opositor històric de Hassan II, i destituí el ministre de l’interior i home fort del règim, Driss Basri, en el càrrec des del 1974, bé que el pes de l’exèrcit i la concentració de poders en la seva persona posaren en qüestió la proclamada obertura del règim El 2000 reprengué les…