Resultats de la cerca

Lluità en diverses ocasions contra els turcs es distingí a les batalles de Kinburn i Ocakov 1787-88 — i contra Polònia — conquerí Varsòvia 1794 — Durant la segona coalició contra Napoleó, li fou encomanada la missió d’expulsar els francesos d’Itàlia 1799 Entrà a Milà, vencé Macdonald a Trebbia i Jouvert a Novi Ligure, però finalment hagué de replegar-se a Àustria, des d’on tornà cap a Rússia

Viatjà per Europa, on estudià les tàctiques militars de Napoleó i fou ministre de la guerra abril del 1808 Formà part de la Junta constituïda per Ferran VII d’Espanya abans d’anar a Baiona, però reconegué després Josep Bonaparte Emigrat a França 1814, escriví, juntament amb Miguel José de Azauza, Memoria sobre los hechos que justifican su conducta política desde marzo de 1808 hasta abril de 1814 1815

Catedràtic de dret polític Presidí el congrés de la República Cispadana que tingué lloc a Mòdena 1797, i féu prevaler el principi unitari federatiu Influí en la unió de la República Cispadana amb la Cisalpina 1797 Assistí a la consulta de Lió que transformà la República Cisalpina en República Italiana 1802 En tornar a Itàlia fou nomenat per Napoleó secretari d’estat 1805-15 Després de la restauració 1815 es retirà de la política

Arrelat a França, aviat es decantà per l’escultura monumental són obra seva les Dotze Victòries de la tomba de Napoleó I als Invalides, la decoració del timpà de l’arc de triomf de l’Étoile i les estàtues d' Estrasburg i Lilla de la plaça de la Concorde, a París Conreà també l’escultura de mida petita Les tres Gràcies , a Versalles, i Safo i El bany d’Atalanta Musée du Louvre

Marquès de Las Amarillas Inicià la carrera militar a Catalunya, durant la Guerra Gran Lluità contra Napoleó i es destacà a Bailèn 1808 Marginat per Ferran VII pel seu liberalisme, fou ministre de la guerra 1820-21 durant el trienni constitucional El 1832 Ferran VII el nomenà capità general de Granada, i després membre del consell de regència 1833 Fou ministre de la guerra 1835, i fou creat duc d’Ahumada Escriví unes memòries

Propietari de terres, fou el primer a organitzar una partida contra les tropes de Napoleó a la guerra del Francès S'emboscà amb homes armats al coll del Bruc, on, juntament amb Maurici Carrió, posà en fuga els francesos batalles del Bruc Des d’aleshores lluità en diverses accions i fou batlle d’Igualada El seu retrat obra de JBrull figura a la Galeria de Catalans Illustres de Barcelona des del 1902

Entrà a la cúria romana el 1783 Com a secretari del conclave de Venècia 1799 afavorí l’elecció de Pius VII, que el nomenà cardenal i secretari d’estat 1800 Enemistat amb Napoleó, l’any 1806 dimití i fou confinat a París 1809 i a Reims 1810-13 Representà la Santa Seu al Congrés de Viena 1814-15 i tornà al seu càrrec fins el 1823 És autor de l’edicte Motu Proprio

Durant la guerra contra Napoleó dirigí les tropes d’Astúries el 1816 fou nomenat capità general de Cuba, on seguí una política d’atracció i protecció dels criolls Per palliar la majoria negra existent a Cuba donà facilitats per a establir-se a l’illa a immigrants estrangers una de les noves poblacions fundades prengué el nom de Cienfuegos Tornà a Espanya 1819, i en el Trienni Constitucional fou ministre interí de la guerra 1822

Membre de la dinastia Petrovič-Njegoš, succeí el seu oncle Pere II Sostingut pels russos, secularitzà el poder i atacà els turcs, que reaccionaren enèrgicament El 1856 Turquia hagué de cedir davant la intervenció austríaca i, al congrés de París 1856, Danilo decidí la independència de Montenegro amb l’ajut de Napoleó III Una expedició de càstig turca fou derrotada a Grahovo 1858 i el soldà hagué de cedir territoris Morí assassinat

Participà en la batalla de Trafalgar Durant la guerra contra Napoleó, amb el grau de general, contribuí a les victòries de San Marcial i Vitòria Després de la tornada de Ferran VII, intentà 1815 un pronunciament liberal a la Corunya, que fracassà per la manca de collaboració de la tropa quan es proposava d’ocupar Santiago Jutjat per un consell de guerra, fou penjat La seva muller, Josefa Queipo de Llano, fou condemnada a presidi