Resultats de la cerca

Estudià al conservatori de Madrid i fou deixeble de Ruperto Chapí A partir del 1887 dirigí l’orquestra del Teatre Apolo de Madrid Escriví un centenar d’obres escèniques, alguna de les quals en collaboració amb Joaquín Valverde fill Era conegut com a mestre Torregrossa

Collaborà amb Tono en la comèdia La viuda es sueño , i estrenà altres comèdies d’èxit i l’antologia apòcrifa Las mil peores poesías de la lengua castellana Fou durant anys un dels collaboradors més característics de “La Codorniz”, sovint amb el pseudònim d’El Marqués de Santi-Llopis Actuà com a actor en diversos films, entre els quals El espontáneo 1963, de Jordi Grau

Doctor en lleis En una línia fulletonesca, escriví obres costumistes i històriques Publicà les narracions La hija del mar 1858 i Azucena 1858, les peces dramàtiques Aquí fue Troya 1858 i El Mesías prometido 1858, les novelles La estrella de Villalar 1861 i El castigo del cielo 1871 i els assaigs Historia de la insurrección y guerra de Cuba 1870 i Insurrección federal en 1873 1873

Fou cap del laboratori de proves de la Societat Siemens Schuckert - Indústria Elèctrica des del 1910 Catedràtic de metallúrgia general i tecnologia elèctrica a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, fou també professor de matemàtiques a l’Escola de Directors d’Indústries Elèctriques i a la de Perits Industrials, ambdues de Barcelona Fou elegit 1921 acadèmic numerari de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on presentà nombroses comunicacions i treballs

Fou comissari general i comandant principal del cos d’artilleria de Marina, professor d’artilleria de l’Acadèmia de guàrdies marines de Cadis, comandant d’artilleria al departament de Cartagena i des del 1781 comandant de tot el cos Retirat a València el 1809, arran de la guerra del Francès, fou ascendit a tinent general És autor de manuals pedagògics Tratado de artillería 1773, Compendio de matemáticas 1781-91, Ejercicios de cañón y mortero 1787, tots publicats a Cadis

Es destacà en la lluita contra l’alçament republicà de València 1869 Anà a Cuba 1895-97 com a coronel d’enginyers A Madrid 1897 organitzà el laboratori central de l’arma Retirat de l’exèrcit com a general de divisió, presidí l’Institut Nacional de Previsió i Socors 1911, l’Institut de Reformes Socials i fou director general de treball durant la Dictadura Era membre de l’Acadèmia de Ciències Escriví Tracción en vías férreas 1878 i La nitroglicerina y la dinamita comparadas con la pólvora de guerra ordinaria 1872 i obres de tema militar

Professor de l’Escuela Superior de Arte Dramático Madrid, començà en el teatre independent amb la seva companyia Teatro del Arte El 1962 muntà La camisa , de Lauro Olmo, a l’emblemàtic Dido Teatro, i guanyà el Premio Nacional de teatre Dirigí durant alguns anys el Teatro Español Entre les seves darreres escenificacions destaquen El príncipe constante 1988, de Calderón, i La loba 1993, de Lillian Hellman L’any 2019 fou nomenat acadèmic d’honor de l’Academia de las Artes Escénicas de España

Comte de Lumiares Fou un arqueòleg típic del s XVIII, un dels més destacats del País Valencià, sobretot en el camp de l’epigrafia i de la numismàtica, però, avançant-se al seu temps, valorà les ceràmiques El 1808, arran de la invasió francesa, fou nomenat per la Junta Suprema del Regne de València vocal de la Junta Central de Cadis Publicà Medallas de las colonias, municipios y pueblos antiguos de España 1773, Barros saguntinos Disertación sobre estos monumentos antiguos 1779, Lucentum, hoy ciudad de Alicante 1780 i una Carta crítica 1787 a l’obra geogràfica de Bernat Espinalt i Garcia…

Deixeble de Lluís Collado , fou un dels membres de l’escola valenciana d’anatomia vesaliana Les seves lliçons foren publicades pòstumament Comentarii physiologici 1696, comentaris a Hipòcrates i Galè, i els comentaris a Claudii Galeni liber de morborum 1624, reeditats i ampliats el 1642

A quinze anys es traslladà a Barcelona, on treballà com a empleat de banca i s’inicià en el periodisme collaborant a “Correspondencia Catalana” i a “La Vanguardia” Més tard s’installà a Madrid, on l’observació dels ambients populars li suggerí el desenrotllament de les seves comèdies, escrites en idioma colloquial, que pecaren sovint de melodramàtiques i que amarà d’una sensibilitat fàcil amb la qual sabé guanyar el favor del públic el seu diàleg és viu i ple d’acudits no sempre oportuns Malgrat aquestes concessions, les comèdies d’Arniches denoten un autor segur dels recursos dramàtics, un…