Resultats de la cerca

Sacerdot secular de la congregació de la Missió de Sant Vicenç de Paül, fou director de les filles de la caritat d’Espanya Emigrat a França durant la primera guerra Carlina, fou professor de teologia dogmàtica a Châlons-sur-Marne En tornar-ne 1844, fou nomenat bisbe de Canàries 1847, on creà diverses parròquies i restaurà l’hospital de Sant Martín Autor d' Expositio ascetico-moralis pontificalis romani tit de Collatione sacramenti ordinis 1845

Fou elegit pel clericat local i pels comtes, amb l’assentiment de l’arquebisbe d’Auish, intervenció que no s’explica, car era vigent la dependència de Narbona S'ocupà en la defensa dels béns de la catedral i en la construcció de murs i torres de la ciutat Presidí el judici entre el vescomte Udalard I i el seu fill Guislabert futur bisbe contra l’abat de Sant Cugat, que guanyà aquest darrer

Era de la família empordanesa dels Peratallada i nebot, sembla, del bisbe de Girona Berenguer Dalmau Era canonge el 1138 Assistí a la cort d’Osca del 1162 i signà la publicació del testament sagramental del comte Ramon Berenguer IV Dotà i afavorí la canònica de Sant Pere Cercada El 1166 féu vot d’anar a Terra Santa El mateix any acompanyà el rei Alfons a l’expedició de Provença Inicià les obres del palau episcopal de Girona

Religiós dominicà, a València rebé les ensenyances de Lluís Bertran Fou prior dels convents de Manacor i de Palma Essent bisbe oposà una resistència passiva als lloctinents a causa d’alguns conflictes de caràcter fiscal Ajudà diverses famílies morisques procedents de Granada Féu construir la façana del palau episcopal, així com la gran sala ornada amb els retrats dels bisbes mallorquins Convocà sínodes el 1611 i el 1614 Resten encara inèdits uns comentaris seus a la dialèctica d’Aristòtil

Fou molt amic i collaborador del bisbe Oleguer, que li concedí, com a premi pel seu ajut en la conquesta de Tarragona, l’església de Sant Salvador, aleshores única parròquia de la ciutat Amb Oleguer consagrà el monestir de l’Estany 1133 i assistí a sínodes i concilis provincials Fou marmessor de Ramon Berenguer III i arranjà les diferències entre el gran senescal Guillem Ramon de Montcada i Ramon Berenguer IV Sovint s’oposà al monestir de Ripoll

És el primer bisbe d’aquesta diòcesi del període de la dominació franca documentat amb certesa Ocupava la seu episcopal el 858, quan passaren per Barcelona els monjos Usuard i Odilard de Saint-Germain-des-Prés, els quals ajudà a reprendre el viatge cap a Còrdova, a fi de recollir-hi les relíquies dels màrtirs Jordi, Aureli i Natàlia Instituí canongies per a fomentar la vida comunitària i semiclaustral del clericat El 860 assistí al concili de Tuzey França

Ingressà al convent carmelità de Valdemoro Castella Fou professor de filosofia i teologia, prior d’Onda i de València, provincial dels convents de València, Aragó i Navarra, assistent general de les províncies hispàniques i procurador i vicari general de l’orde Fou elegit representant del Regne de València per a demanar a Carles II la restitució del càrrec de vicecanceller Nomenat bisbe de Lugo 1714, i després de Terol, morí abans d’arribar a la nova seu N'han estat publicats alguns sermons

Fill natural de Carles, príncep de Viana Fou prior del Pilar de Saragossa, abat de Sant Joan de la Penya 1476 i administrador del bisbat de Patti Acabà la construcció de la catedral d’Osca Els últims anys del seu episcopat es veieren torbats per la lluita que sostingué amb el bisbe coadjutor Felip d’Urries nomenat a instàncies de Carles V, que pretenia apoderar-se de la seu episcopal, lluita que derivà en una guerra civil a l’alt Aragó 1517-31

Només se'n sap que s’apropià el cor de sant Vicenç màrtir, portat de València el 855 per Audald, monjo de Conques i després de Castres, i que l’hagué de restituir, a causa de l’interès que hi posà el comte Salomó de Cerdanya, el 863/864 L’autoritat del bisbe es trobava aleshores a mercè del califa de Còrdova a través del valí de Saragossa Al seu temps consta que l’església de Santa Maria era la principal de la ciutat

Conseller de Khildebert II, rei d’Austràsia i de Borgonya, passà al servei del fill d’aquest, Teodebert II d’Austràsia, desposseït 612 pel seu germà Teodoric II de Borgonya En les lluites posteriors entre els merovingis, prengué el partit de Clotari II de Nèustria i des del 613 sobirà únic dels francs Bé que laic, fou elegit bisbe de Metz 614 El 622 Clotari II li confià l’educació del seu fill Dagobert i, en part, el govern del reialme assignat, Austràsia