Resultats de la cerca

Autodidacte Es traslladà a Barcelona 1901, on estudià a l’Ateneu Obrer i entrà a treballar al taller de l’escultor decorador Dídac Massana Féu una exposició individual a la Sala Parés, apadrinat per IIglésias i JPous i Pagès L’any següent exposà a la Paeria de Lleida Els seus dibuixos i pintures, preferentment paisatges i notes de petit format, s’inscriuen en l’àmbit del postmodernisme El Museu Morera de Lleida en posseeix una mostra representativa També fou autor de l’obra teatral Un punt lluminós

Dirigí els setmanaris Barcelona Alegre i La Tomasa Escriví per al teatre diversos drames truculents, com Les relíquies d’una mare 1866, El pagès de l’Empordà 1875, La casa pairal 1875 i L’escolanet de la Pobla 1902, però el que li proporcionà més popularitat fou Un manresà de l’any vuit 1879, que, com Otger 1885, conté una perceptible exaltació nacional És autor també de diverses comèdies, algunes de les quals adaptades del francès, com La perla de Badalona 1868, Tenorios 1900, etc

Es llicencià en dret a Barcelona el 1878 Afiliat al moviment regionalista català Fou redactor de La Renaixença des del 1882 i de L’Art del Pagès , on publicà estudis sobre legislació agrària i temes econòmics i socials Esdevingué molt popular a Barcelona en defensar gratuïtament el 1882 els industrials embargats arran d’uns conflictes tributaris Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència Publicà alguns opuscles sobre temes com el Tribunal de les Aigües de València o el laude arbitral a l’edat mitjana

Es conserva una resposta en tres estrofes i una tornada a una demanda de Bernat Fenollar a la qual respongué també Ausiàs Marc, una cançó d’amor De vui demà se’n va lo temps i una dansa contra els tòpics amorosos de l’època Bibliografia Ferrando Francés, A 1983 Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX València, Institut de Literatura i Estudis Filològics / Institució Alfons el Magnànim / Diputació de València Pagès, A 1914 Les obres d’Ausiàs March Vol II Barcelona, IEC

Conegut com a Ventura Porta i Rosés Collaborador de Ràdio Barcelona, i des del 1981 d’Ona Cultural, en la producció de programes per a les emissions catalanes Es dedicà especialment al teatre amb les obres L’àmfora 1960, Quan no sigui amb tu 1964, Viatge de nuvis 1969, Un pagès de Barcelona 1970, Funció al Liceu 1971, No totes les flors són de plàstic 1978, Dies clars vora l’estany 1980, Criatura meva 1984 i El rastre de la guineu 1986, entre d’altres

La finca començà a utilitzar-se el 1883 Donà nom a una estació del Metro

En collaboració amb H Mondor, edità l’epistolari de Mallarmé 1959 Però els treballs més importants pertanyen a l’anomenada crítica temàtica, amb subtils anàlisis de les estructures internes de l’obra Littérature et sensation 1954, Poésie et profondeur 1955, L’univers imaginaire de Mallarmé 1962, Onze études sur la poésie moderne 1964, Paysage de Chateaubriand 1967, Études sur le romantisme 1971, Proust et le monde sensible 1974, Pages paysages 1984, Terrains de lecture 1996,  Quatre lectures 2002,  Roland Barthes, dernier paysage 2008,  Chemins de Michon 2008,  Pêle-mêle 2010, etc

Dirigida per Antoni Ribera, recollia articles sobre política, literatura, art, ciències i curiositats de la premsa estrangera El seu to divulgador feia de rèplica i complement a la revista Ariel No reflectia ni defensava una estètica o política determinades, llevat d’afirmar la catalanitat N'eren collaboradors assidus Lluís de Rialp, Lluís Gassó, Antoni Ribera, Eduard Artells, Jacint Vergés, “Poliglot” Delfí Dalmau, etc També hi collaboraren Josep Pous i Pagès, Josep Carner, Joan Triadú, Agustí Bartra, etc Suspesa governativament, ressuscità en els sis números apareguts 1949-50 d’ Occident…

La vila de Vivers s’esmenta per primera vegada en la documentació l’any 987, en què els germans Servusdei, prevere, Arnau i Heribert, donaren a l’abadia de Santa Maria d’Arles el seu alou de Pladecorts Planicurtis , situat al territori de Vivers i de Laccendo o Laccerto aquesta delimitació incloïa des de Riba alta fins al territori de Castellàs i el Tec Consta, d’altra banda, que l’esmentat alou havia estat propietat d’una dona dita Énvio i que els havia estat adjudicat per una sentència judicial Tot el territori delimitat és una vasta àrea que correspon a la part meridional de l’actual…