Resultats de la cerca

Ocupà la càtedra de gramàtica a l’École Royale Militaire de Metz L’any 1756, a la mort de Du Marsais, s’encarregà de prosseguir la redacció dels articles gramaticals a l' Encyclopédie de Diderot La seva obra mestra és la Grammaire générale, ou exposition raisonnée des éléments nécessaires du langage 1767, possiblement el darrer gran llibre creador dins la tradició de Port-Royal El seu pensament es caracteritza per la concreció i la constant atenció als elements materials del llenguatge, prèviament a la recerca de les funcions abstractes

Fou senyor de Montagut, Querol, Pinyana i Pontils i li fou confirmada per Ramon Berenguer I la donació del castell de Vilademàger, feta al seu rebesavi Sendred pel comte Ramon Borrell Sembla que assistí a la sessió on fou decidida la redacció dels Usatges de Barcelona El comte, al seu testament, el féu marmessor i li encomanà la seva filla Sança per tal que li procurés un bon matrimoni 1076 Alguns autors han interpretat que li donà Sança per muller Però el 1078 vivia encara la seva muller Ermengarda

Ordenat de sacerdot el 1924, durant la Segona República intentà la creació de sindicats catòlics a Mallorca Muntà caixes de compensació de les càrregues familiars Esclatada la guerra civil fou cridat a Burgos i intervingué en la redacció del Fuero del trabajo Posteriorment fou nomenat director de l’Instituto Nacional de Previsión, de Palma, i des del 1945 fou professor de sociologia al seminari Publicà diverses obres de caràcter social, com Temas sociales El trabajo en la época romana 1935, El salario familiar 1936 i Los gremios en Mallorca 1939

A la redacció figuraven Cristòfor Pascual i Genís, Pere Yago, Fèlix Pizcueta i Jaume Peiró i Dauder Propugnava la unió ibèrica i el progressisme liberal Assolí una gran popularitat pel to avançat de les seves campanyes, que li valgueren multes i suspensions de l’autoritat Josep M Bonilla hi féu aparèixer la cinquena època d’"El Mole” 29 números com a suplement 1864-65 Suspès el periòdic pel juny del 1866 per disposició governativa, quan tornà a sortir 1868-70 havia perdut influència en el públic a causa de la nova situació política

En fou corresponsal a València Vicent Boix, i a Saragossa, Jerónimo Bravo Combaté la centralització i l’actitud hostil als furs de molts liberals, i enaltí la història de Catalunya Fou aviat acusat de separatisme El 1856 Balaguer se separà de la redacció i l’11 de setembre de 1857 el títol fou reduït a “La Corona” Es fusionà el 28 de juliol de 1868 amb “Crónica de Cataluña” tot conservant el nom fins al 29 de setembre del mateix any Durant anys publicà una edició del matí, en format petit

Deixeble d’Eusebi Daniel a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, institució d’on posteriorment fou catedràtic, a partir del 1948 Fou el protagonista de nombrosos concerts organitzats a la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc Realitzà gires de concerts per Alemanya i Portugal i l’Amèrica del Sud Els darrers anys de la seva vida residí a Buenos Aires És autor d’un Método para el estudio del harmonio 1942 i collaborà en la redacció del  Diccionario enciclopédico de la Música  1947-52, editat per Central Catalana de Publicaciones

A divuit anys emigrà a Cuba, on aprengué l’ofici de tipògraf i collabo-rà a la premsa de Matanzas Des del 1850 adreçà articles i poemes al “Diario de Villanueva y Geltrú” amb el pseudònim El marqués de Bellaflor El 1857 s’installà a Vilanova i la Geltrú, on s’encarregà de la direcció i redacció d’aquest diari i collaborà en d’altres amb escrits en català i castellà, amb els quals donà suport al moderantisme polític i a la Renaixença El 1858 creà una impremta pròpia, des d’on promogué projectes editorials

Director de la Casa dels Entremesos de Barcelona dirigeix els actes tradicionals de les Festes de la Mercè, el Corpus de Barcelona i les Festes de Santa Eulàlia, totes organitzades per l’Ajuntament de Barcelona És autor de diversos llibres, com Altíssims senyors, nobles bèsties imatgeria festiva de la Barcelona Vella 2001, A pas de gegant guia illustrada dels gegants de Barcelona 2001 o Cent anys dels Gegants de Sant Roc de la Plaça Nova 2006, i ha presidit la Comissió de Redacció del ""Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona”

Els furs foren normalment escrits, però hom en coneix d’altres, com el de Saragossa, que no tingueren cap redacció que recollís tot el dret que comprenien Els furs més antics, de caràcter local, aparegueren al segle X, com el de Castrojeriz 974 Aquests furs locals es desenvoluparen al segle XI i adquiriren la plenitud al XII Aviat formaren famílies d’abast geogràfic més o menys extens Així, el fur de Lleó 1017 fou concedit també a unes altres poblacions Villavicencio, Valle de Fenar, Pajares, etc, a l’igual del de Sepúlveda 1076 i el de Conca aquest, concedit per Alfons VIII de…

Així, és citada per Joan Roís de Corella, Miquel Peres i Bernat Fenollar i també apareix a la versió de Bernadí Vallmanya de La cárcel de amor de Diego de San Pedro 1493 Aquests texts, tots ells traduccions, es caracteritzen per la seva prosa recargolada, llatinitzant i artificiosa, la qual cosa pot fer creure que l’expressió no tenia cap matís dialectal la prosa catalana escrita a València o pels valencians, sinó estilístic “estil de valenciana prosa” i que servia per a distingir el discurs ampullós i abarrocat de la redacció planera i sense filigranes retòriques