Resultats de la cerca

Membre de l’Accademia Pontaniana A la cort napolitana fou metge i secretari d’Alfons, duc de Calàbria, i metge de Ferran I el Vell Fou sempre fidel a la dinastia dels Aragó de Nàpols, malgrat menysprear, per incultes, els invasors d’Itàlia, francesos, catalans i, especialment, castellans, que qualificava d’àrabs Salvava Alfons IV de Catalunya-Aragó per considerar que el seu empresonament per Filippo Maria Visconti després de la desfeta de Ponça l’havia redimit, i també alguns literats, com Enric de Villena i Juan de Mena Altrament, atacà molt durament els dos papes Borja en general fou molt…

Diputat pel Partito Comunista Italiano des del 1987 i director del diari L’Unità 1988-90, fou un dels artífexs de la transformació del PCI en el Partito Democratico della Sinistra PDS el 1991, i n'esdevingué secretari general el 1994 El 1998, al capdavant de la coalició de centreesquerra Democratici di Sinistra, guanyà les eleccions generals i esdevingué primer ministre primer cap de govern italià de trajectòria comunista d’un govern de centreesquerra en el qual tingueren presència fins a set forces polítiques, amb una majoria de ministres de DS 9 i del Partit Popular Italià 5…

Fou alumne de F Fenaroli composició i contrapunt al Conservatori de Santa Maria di Loreto a Nà pols Debutà com a compositor d’òpera a Roma el 1791 amb Silvia e Nardone , començant així una carrera que el dugué a molts teatres italians El 1803 es traslladà a París, on treballà com a compositor i maestro al cembalo al Théâtre des Italiens fins el 1809, any en què tornà a Itàlia El 1812, després que G Rossini estrenés La pietra del paragone , Mosca l’acusà d’haver-li plagiat I pretendenti delusi 1811, sobretot la utilització del recurs del crescendo El 1817 s’establí a Palerm, on durant quatre…

Especialista en història medieval, fou professor ordinari de la Universitat Frederic II de Nàpols des del 1968, acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1973 i, des del 1974, membre del comitè científic de l’Institut Internacional d’Història Econòmica Francesco Datini, de Prato Itàlia La seva investigació s’ha centrat en l’economia i el comerç a la Mediterrània, especialment del sud d’Itàlia i Catalunya El 1967 publicà I mercanti catalani e l’espansione della Corona d’Aragona nel secolo XV Collaborà en la Storia del Mezzogiorno amb la part Il…

Professor a les universitats de Palerm i de Roma La Sapienza, on es llicencià el 1956 i es jubilà l’any 2004 El seu ampli ventall d’interessos i de recerca dins dels estudis del llenguatge comprenia la lexicografia, la lingüística indoeuropea, la història de la llengua italiana, la semàntica, la lexicologia històrica i teòrica, la història de la lingüística, la filosofia del llenguatge, la pedagogia de la llengua i qüestions educatives Fou membre d’institucions públiques i de comitès assessors del govern dedicats a l’educació i a la cultura, i en 2000-01 fou ministre d’Educació Els anys 2007-…

Graduat en psicologia, des del 1979 exercí el periodisme Des de molt jove formà part d’organitzacions neofeixistes Entre d’altres, fou secretari nacional del Fronte della Gioventù 1977, i el 1983 fou elegit diputat pel Movimento Sociale Italiano MSI, partit del qual fou secretari general del 1987 al 1990 i del 1991 al 1994 Durant aquest darrer mandat evolucionà d’uns postulats ultradretans vers un discurs de tipus conservador, que culminà amb la fundació d’ Alleanza Nazionale AN, partit que incloïa el MSI i els sectors més conservadors de la Democrazia Cristiana Des de l’inici, AN formà part…

Estudià literatura a la Universitat de Pisa i es doctorà el 1969 amb una tesi sobre el surrealisme a Portugal, país sobre la llengua, la cultura i la literatura del qual fou un gran coneixedor i on situà una part important de la seva obra de ficció Traduí l’obra de F Pessoa a l’italià Professor de llengua i literatura portugueses a la Universitat de Bolonya 1973, amplià estudis a l’Scuola Normale Superiore di Pisa Del 1978 al 1985 fou professor de literatura a la Universitat de Gènova, i posteriorment passà a ser director de l’Institut Italià de Cultura de Lisboa 1985-87 Des del 1991 fou…

D’origen sard, navegà per la Mediterrània i assolí el grau de capità Assabentat de les teories de Saint-Simon i de la situació política d’Itàlia, anà a Marsella a conèixer Mazzini, que l’admeté a la Giovine Italia El 1834 participà en la revolta, fallida, de la marina sarda, i el 1835 anà a Rio de Janeiro, on lluità en la rebellió antiimperial de Rio Grande do Sul 1836 El 1842 passà a l’Uruguai, on combaté contra el candidat Oribe Tornà a Itàlia 1848, i amb un cos de voluntaris atacà els austríacs a Milà Durant la república romana, fou diputat i lluità contra els francesos 1849 Refugiat al…

Realitzà estudis com a clarinetista però el 1936, després de guanyar un concurs de cant a Viena, reorientà la seva carrera cap a l’art vocal El 1937 debutà a Colorno i més tard cantà en diferents teatres d’Itàlia i els Països Baixos El 1946 actuà al Teatro alla Scala de Milà Al llarg de la seva carrera visità diversos teatres d’Itàlia, França, el Regne Unit i l’Amèrica del Sud Posseí una veu potent i ben timbrada i un temperament més extravertit que no pas refinat Obtingué un gran èxit al Gran Teatre del Liceu, on debutà el 1949 amb el paper de Fernando de La favorite , i fou un dels ídols de…

A la mort del seu pare 1904 es traslladà a Itàlia residí també un quant temps a Munic i, del 1911 al 1915, a París La seva obra era ja aleshores dins la línia característica de la “pintura metafísica”, que seguí fins el 1919 La seva sèrie de Places d’Itàlia , que reflecteixen una profunda solitud i que s’obren a espais infinits, és una visió desolada i angoixada del món, abocat a la gran catàstrofe bèllica Rara vegada hi apareix un ésser viu Els edificis són inspirats en el Renaixement de Ferrara i Florència Hi conjuga el que sembla un esperit clàssic amb una nova exploració interior, i així…