Resultats de la cerca

Esdevingué famós amb Demofoonte 1743 El duc Carles Eugeni de Württemberg el féu kapellmeister de la seva cort de Stuttgart 1753-69 Hi estrenà òperes, com Fetonte 1753, Enea nel Lazio 1755, L’Olimpiade 1761, etc, en les quals reuní la qualitat orquestral germànica amb el lirisme vocal italià Escriví també oratoris, com Isacco 1742, cantates, misses, motets, simfonies i sonates

Fill de Josep Oriol Ronquillo i Vidal, es doctorà el 1869 Fou vocal de la junta de l’Eixample per a qüestions de salubritat i inspector higienista de la província de Barcelona 1876 Publicà opuscles com Los obreros de Barcelona 1842, El consultorio higiénico 1865, uns Preceptos de salubrificación aplicables a las epidemias de Barcelona 1871 i una necrologia de PFMonlau 1871

Fill de Teodor Creus i Coromines Amic de Víctor Balaguer, fou vocal vitalici del patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, del Boletín de la qual fou director Publicà estudis històrics, com Prim en Méjico 1893, i sobre temes socials, com Los montepíos y las clases obreras 1882 i Ventajas de las sociedades cooperativas 1883

Es caracteritza per l’allargament i l’obertura de la vocal tònica, l’aspiració de la f , la j , i la s implosiva, l’articulació predorsal de la s , la confusió de líquides implosives i la velarització de la n A un substrat guanxe s’ha superposat una llengua de fisonomia andalusa on s’entrecreuen mots occidentals lleonès, portuguès amb arcaismes castellans i americanismes amb mots africans

Es distingeix del llenguadocià central per la palatalització de ca i ga llatines vacha, plaja, la caiguda o vocalització de s davant c, p i t feta/festa, eitiu/estiu, la vocalització de s en fi de mot o pèrdua amb allargament de vocal anterior òmei/òmes, chabra/cabras, la vocalització en u de ll llatina intervocàlica chatèu/castèl i la distinció entre b i v

Al juny del 1913 entrà a formar part de la directiva del Futbol Club Barcelona, com a vocal Al cap d’un any fou escollit president i succeí Francesc de Moxó La seva trajectòria estigué marcada per les lluites internes i el malestar social dins l’entitat, dominada a l’ombra pel militar Joaquim Peris de Vargas, i que van provocar la dimissió al maig del 1915

Germà de Ramiro Espinosa, el 1917 entrà a collaborar a l’Sport Ciclista Català, entitat de la qual arribà a ser president durant tres períodes 1952-57, 1961-62 i 1968-69 També exercí de vicepresident i de vocal, a més de responsable de l’edició del butlletí de l’entitat Des del 1972 assolí la condició de soci honorari de l’Sport Ciclista Català

Membre del club Centro Cultural de los Ejércitos, es proclamà campió de Catalunya en deu ocasions, tres en espasa 1955, 1956, 1958 i set en sabre 1946, 1952, 1953, 1956-59 Fou internacional amb la selecció espanyola d’espasa als Jocs Mediterranis celebrats a Barcelona 1955 Ha estat vocal de la junta directiva de la Federació Catalana d’Esgrima al final dels anys seixanta

El 1993 fou fundador i president del Bàdminton Club l’Ametlla del Vallès, club on també feu de tècnic Fou campió de Catalunya de veterans de més de 50 2007-08 Vocal de la junta directiva de la Federació Catalana de Bàdminton, ha estat organitzador de torneigs, activitats, rànquings, xerrades i conferències, i fou comissari de l’exposició del 25è aniversari de la federació catalana 2011

Membre del Reial Club Marítim de Barcelona, guanyà el Campionat d’Espanya de dos amb timoner 1924 i de vuit amb timoner 1926, ambdós celebrats a Barcelona També fou campió de Catalunya en l’especialitat de vuit amb timoner i de dos amb timoner 1926, 1927 Fou vocal de la secció de rem del Jurat Permanent de Regates 1935 És germà del metge oftalmòleg  Hermenegild Arruga