Resultats de la cerca

Originari de la regió de Ciutat del Cap, on els seus fruits comestibles figues dels hotentots són aprofitats, s’ha naturalitzat a la regió mediterrània, on, per la seva poca exigència d’aigua o de sòl bé que és sensible al fred, és molt emprat en jardins secs o que no poden ésser gaire atesos, per a embelliment i protecció dels talussos de les carreteres contra l’erosió, etc

En rius com l’Ebre o el Llobregat, els aiguadeixos, formats als marges o bé als deltes, són, generalment, de dimensions petites —sovint no passen d’un jornal— Als Països Catalans pertanyien, com a terra nova, al patrimoni reial i foren objecte de concessions de caràcter emfitèutic, ja des del s XV L’increment demogràfic fou la causa d’una multiplicació d’aquest tipus de concessió durant el s XVIII

El lliure albir es distingeix de la llibertat en el fet que aquesta és orientada al bé, mentre que el lliure albir és la capacitat de decidir independentment dels valors de la cosa elegida lliure albir d’indiferència , raó per la qual Agustí afirmà que l’home és lliure segons l’ús bo o dolent que faci del lliure albir, i Tomàs d’Aquino l’identificà amb la voluntat

En difondre's en aquesta època la idea de l’estat com una ciutat més gran, el mot ciutadà adquirí aquesta nova significació, bé que conservà parcialment el sentit de membre actiu de la societat Amb la Revolució Francesa, el mot s’associà a la idea de llibertat, i el ciutadà, com a cogestor de la voluntat collectiva, fou oposat al súbdit, subjecte passiu de les decisions de l’estat

Tingué com a president Sebastià J Carner, redactor un temps d’ “El Correo Catalán”, director de la revista “La Hormiga de Oro” Bé que hi pertanyien les figures més prestigioses del periodisme català de l’època, la seva vida corporativa resultà molt precària El 1928 arribà a un acord amb l’Associació de Periodistes de Barcelona, de la qual ja molts dels seus membres eren socis, i es dissolgué

Professor de català i collaborador habitual en mitjans de comunicació, revistes científiques i culturals Mirador , El Be Negre , La Publicitat , Serra d’Or , Avui   Promotor d’activitats culturals a Sabadell, és autor de les novelles Sense esperança 1958 i La darrera primavera 1963, que descriuen situacions polítiques de caràcter simbòlic, de la crònica autobiogràfica Un de nosaltres 1936-1939 1985 i de les memòries Solament el record 1990

Militant comunista des del 1927, fou enginyer tèxtil i ascendí ràpidament en el partit Dirigí el Gosplan 1959 Vice-primer ministre i membre del Comitè Central del PCUS 1960, el 1964 substituí Nikita Khruščov com a cap de govern, càrrec en què romangué fins el 1980 succeït per Nikolaj Tikhonov, bé que des del 1970 fou eclipsat progressivament per Leonid Brežnev Afavorí la distensió diplomàtica amb els EUA

Amb el pseudònim de Pedro Nimio collaborà a La Nación 1919, El Diluvio 1926, etc Fou autor de Zapirón y Tejoleta 1923, llibre d’aventures per a joves Crític d’art a Ràdio Espanya, publicà 14 volums 1940-54 sota el títol general d' El año artístico Les seves crítiques, bé que estèticament reaccionàries, són molt útils com a testimoniatge de les manifestacions artístiques de la Barcelona de postguerra

Visqué i treballà a Toledo La seva primera obra coneguda és l’acabament 1508 del retaule d’Àvila, que havia començat Pedro Berruguete, i la seva màxima creació les pintures murals de la sala capitular de la catedral toledana 1509-11 El seu estil correspon al de la pintura italiana de la fi del quatre-cents, bé que a la seva obra no manquen elements que responen al gust tradicional castellà

Aquesta capella és esmentada el 6 de febrer del 923, en què el bisbe de Girona, Guiu, la va sotmetre a l’església de Sant Quirze d’Arbúcies, amb motiu de la seva consagració No se’n coneix la situació com a hipòtesi, s’ha escrit que podia ésser el titular d’una primitiva església del castell de Montsoriu, bé que aquesta suposició no té cap fonament històric