Resultats de la cerca

Les appogiature es poden dividir bàsicament en breus i llargues Les breus resolen immediatament la nota real, mentre que les llargues ocupen una part considerable del temps de la nota real la meitat si la divisió és binària i dues terceres parts si és ternària Quan l’ appoggiatura s’escriu com a ornament generalment amb una nota petita lligada a la nota principal, el seu valor no queda determinat Se’n poden distingir tres tipus, segons la preparació melòdica de la nota estranya En el primer cas la nota estranya va precedida per un moviment melòdic disjunt És el cas unànimement admès com a…

Amb La cantatrice chauve 1950 inaugurà el que hom sol anomenar, d’aleshores ençà, teatre de l’absurd, precisat a La leçon 1951, Les chaises 1952, Victimes du devoir 1953, Amédée ou comment s’en débarrasser 1954 i Le nouveau locataire 1957 El poc èxit que obtingueren aquestes obres fou compensat pel que assoliren, posteriorment, Rhinocéros 1959, Le roi se meurt 1962 i La soif et la faim 1965 En les primeres, de joc poètic, gratuït, i que fomentaven l’element dramàtic sobre una manca d’associació d’idees i d’argument inidentificable per un públic desprevingut, en succeïren unes altres en què…

A partir del s XIII fou un signe de separació que modificava el valor de les figures i dels grups de notes A partir del s XV es convertí en una indicació de durada Collocat a la dreta d’una nota, n'augmenta la meitat del valor En el cas d’haver-hi un doble punt, hom afegeix a la durada de la nota la meitat del valor del primer punt

Jesuïta, professor d’història als collegis de l’orde a Saragossa, Palma, València i Barcelona, i a la Universitat Lulliana Entre les seves publicacions cal esmentar els catàlegs de documentació jesuítica catalana de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de l’Arxiu General del Regne de València i de l’Archivo Histórico Nacional 1943-44, i Notes sobre la popularitat de Sant Francesc Xavier a Catalunya 1931

Mensual en els dos primers números, esdevingué trimestral a partir del quart Publicà 32 números Redactada en català i en francès, indistintament, contenia articles, comentaris i notes sobre temes d’actualitat, de política, d’història, de llengua i de costums d’arreu dels Països Catalans, i en especial de la Catalunya del Nord Publicació modesta i popular, políticament eclèctica i nacionalista, el seu principal inspirador fou Ramon Boix

Fill de Bernat Oliver, doctor en medicina És autor de dues dècimes, en català, una d’elogiosa de l’actitud combativa antiagermanada dels ducs de Gandia i de Sogorb, Joan de Borja i Alfons d’Aragó, i l’altra a la “fidelitat” de Bocairent durant la guerra de les Germanies Elogiat per Gil Polo, les dècimes foren publicades per Cerdà i Rico en les seves notes al Canto del Turia

Fou redactat per un monjo del monestir llenguadocià d’Aniana sobre la base dels annals reials francs, d’uns annals llenguadocians, avui perduts, i de diverses notes soltes És d’un gran interès per al coneixement de la història catalana i de la de Septimània Fou conegut a Ripoll al segle XI, i alguna de les seves anotacions, de vegades incorrectament, passà a formar part dels Cronicons Rivipullenses

Vida i obra Beneficiat de la parròquia de Santa Caterina de València des del 1623, deixà inèdites unes Memorias curiosas publicades a Perpinyà el 1905, breus i força descurades literàriament, on acumulà descripcions i notes sobre esdeveniments succeïts entre el 1609 i el 1651 d’una manera poc rigorosa, amb desordre cronològic i interferències lingüístiques entre català i castellà Bibliografia Ferrando Francés, A 1995 2 Llavina, J i altres 2001 Vegeu bibliografia

Originàriament, el terme -sense fer cap referència al tempo - indicava només el moviment uniforme del baix que, amb notes d’un mateix valor, podia recordar o imitar el caminar d’algú El fet de no pertànyer clarament ni als tempi lents ni als ràpids fa que termes com più andante, andante molto , etc presentin ambigüitats que dificulten qualsevol generalització Amb tot, più andante sol indicar un tempo lleugerament més ràpid que andante

Per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans estudià l’església de Sant Joan les Fonts 1915 i el pont romànic de Besalú 1917 Ha publicat diversos treballs, com Arquitectura popular Notes referents a masies deBianya, Castellar de la Muntanya i Valldebac 1919, Antigüetats de Tona 1932, Els costums d’En Santacília 1936, i plans i mapes de la Garrotxa Restaurà i acabà la façana de l’església de Santa Maria del Tura 1929