Resultats de la cerca

El 1837 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou catedràtic de gramàtica i on llegí el treball Clásicos y románticos Moderat i canonge de la seu de Barcelona, fou nomenat predicador de la reina Isabel II Publicà, en collaboració amb Balmes, Manual para la tentación 1842, i entre altres obres, Leyenda de Oro 1844, mena de compendi hagiogràfic Juntament amb Josep Ferrer, Pau Piferrer i Francesc Permanyer fundà el periòdic La Corona 1843

Doctor en teologia i canonge d’Alcalá de Henares, fou nomenat bisbe d’Elna el 1638 Pel juny del 1640 intentà de fer de mitjancer entre la ciutat de Perpinyà i el general en cap de l’exèrcit castellà, marquès de La Rena, que volia allotjar-hi les tropes No pogué impedir que, irat pel refús dels perpinyanesos, bombardegés dos cops la ciutat i, assolit l’allotjament, deixés saquejar-la El 1641 fou transferit a la seu de Cadis

Era canonge i degà de l’església de Tarassona quan fou elegit bisbe de Vic 1387 Assistí com a ambaixador del rei catalanoaragonès a la coronació del rei de Navarra El seu pas per Vic fou molt accidentat a causa del cisma d’Avinyó, i els canonges instaren el papa Benet XIII perquè fos tret de Vic El papa el nomenà bisbe de Tarassona el 1392 i cardenal el 1397, i li encarregà moltes missions diplomàtiques

Era de la família empordanesa dels Peratallada i nebot, sembla, del bisbe de Girona Berenguer Dalmau Era canonge el 1138 Assistí a la cort d’Osca del 1162 i signà la publicació del testament sagramental del comte Ramon Berenguer IV Dotà i afavorí la canònica de Sant Pere Cercada El 1166 féu vot d’anar a Terra Santa El mateix any acompanyà el rei Alfons a l’expedició de Provença Inicià les obres del palau episcopal de Girona

Era canonge de la catedral de Barcelona Se significà com un dels més destacats partidaris de les autoritats franceses, durant la guerra dels Segadors Amb Josep Fontanella i Josep d’Ardena, formà la facció enemiga de Josep Margarit Fou confident del lloctinent La Mothe-Houdancourt 1642-44 i dels seus successors Amenaçat de mort pels contraris al partit francès, el govern de París el cridà per sostreure'l als atacs 1647 i el cobrí d’obsequis

Estudià al seminari i a la Universitat de Barcelona, on es doctorà en dret civil i canònic S'ordenà el 1855 Fou canonge de Barcelona 1876 i ardiaca 1893 Nomenat arxiver de la catedral, ordenà l’arxiu i l’obrí als investigadors Collaborà en el Diari de Barcelona i escriví algunes obres d’investigació, com Lo bisbe Sapera 1891 Entrà a l’Acadèmia de Bones Lletres, on publicà un treball històric sobre sant Ramon de Penyafort

Fou canonge d’Urgell i secundà estretament la política de Pau Claris El 1634 intervingué amb aquest als avalots que hi hagué a Vic contra l’aplicació del delme als eclesiàstics El 1638 formà part, com a oïdor, de la generalitat de Catalunya presidida per Claris Collaborà, també amb aquest, en l’oposició que el capítol urgellenc menà contra el bisbe Pau Duran i contra els ciutadans Durant el govern dels francesos fou nomenat inquisidor a Catalunya

Fou canonge de la seu de Mallorca El 1688 publicà un Breve ac compendiosum rescriptum nativitatem, vitam, martyrium, pii heremitae Raymundi Lulli complectens , dedicat al papa Innocenci XI, on es defineix com a defensor de l’ortodòxia lulliana condemnada pel Sant Ofici de Roma 1690 i posada a l' Índex de llibres prohibits, l’obra continuà, tanmateix, circulant El 1691 publicà, en castellà, un memorial a Carles II que és, en part, la traducció de l’obra condemnada

Fou canonge de la seu de Barcelona 1903 i professor de patrologia al seminari diocesà Es dedicà a la investigació històrica i collaborà a Ciencia Cristiana Les seves obres més remarcables són Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX , en dos volums 1906, i Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX , en quatre volums 1918 Ambdues obres són encara avui bàsiques per a l’estudi dels ordes religiosos catalans

Fou canonge regular de l’abadia parisenca de Sant Víctor, on rebé la seva formació Les seves obres són característiques de la producció monàstica de l’època, dominada pel misticisme Consten, en general, d’unitats de tres frases les dues primeres tenen vuit síllabes, i la darrera, set, alternativament accentuades, cosa que les acosta al vers i les allunya de la prosa Ja en vida de l’autor serviren de base literària per a nombroses seqüències