Resultats de la cerca

En foren els dirigents principals Rafael Guerra del Río, els germans Josep i Rafael Ulled i Joan Colomines i Maseras L’òrgan de premsa fou “La Rebeldía” 1906-10, editat per Rafael Ulled Tingueren un paper destacat els primers dies de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, quan impulsaren la crema de convents i d’edificis religiosos després d’haver intentat de fer derivar cap a l’anticlericalisme el descontentament per la guerra del Marroc A partir del 1910 procuraren, sense gaire èxit, de mantenir una relació conspiradora amb grups de militars

Arriba fins a la fi de la guerra del Marroc el 1860 i l’Ortegada, i l’arrodoneix amb un capítol d’història cultural, dedicat sobretot a la Renaixença literària Clou l’obra una mena de diccionari biogràfic d’escriptors catalans moderns en català i castellà L’obra té molt poc esperit crític i donà cabuda a tota mena de fantasies pròpies i estranyes Juntament amb la Crònica de Pujades, editada completa en 1829-32, fou una font inesgotable de poemes i drames patriòtics Fou asprament censurada per Antoni de Bofarull

Format a Atenes, entre el 1945 i el 1951 fou collaborador de Le Corbusier D’aquest treball nasqué la seva preocupació per les qüestions d’urbanisme i referents al tema dels habitatges socials, que posà en pràctica un cop s’independitzà En aquest sentit va fer importants realitzacions al Marroc i d’altres projectes a l’Estat francès, tals com els de Banhòus de Cese o a la Université de Toulouse - Le Mirail El seu projecte més conegut és el de la Universitat Lliure de Berlín, amb JProuvé i PDony

Baró i després duc de Ripperdá Arribà a Madrid com a ambaixador de les Províncies Unides 1715 i passà a servir Felip V 1718 Actuà d’ambaixador secret davant l’Imperi negociant els tractats de Viena 1724 Per poc temps 1725 acumulà totes les secretaries en la seva persona, però l’any següent en fou despullat 1726 i empresonat a Segòvia 1726, d’on aconseguí fer-se escàpol 1728, i anà a Portugal, a Anglaterra i als Països Baixos 1730 Finalment anà al Marroc 1731, on la seva història es confon amb la llegenda

La seva família s’establí al Rosselló el 1938 Estudià a l’Escola de Belles Arts de Perpinyà 1940-42 S’estigué al Marroc, on, des del 1944, es dedicà a la pintura Retornà a Perpinyà, on conegué Dufy, i el 1949 s’installà a París El 1957 organitzà una exposició de la jove pintura francesa al Festival de la Joventut a Moscou Feu diverses exposicions particulars a Nova York Adscrit a la pintura figurativa, s’interessà especialment per la llum i fou molt inspirat pel paisatge rossellonès

Com a oficial dels fusellers senegalesos es distingí en les campanyes d’Indoxina i del Marroc entre el 1953 i el 1956, i, més tard, en la d’Algèria 1959-61 Participà en el cop militar del general Soglo octubre del 1963 i quan aquest esdevingué cap d’estat desembre del 1965, després d’un segon cop, fou nomenat comandant en cap de l’exèrcit President de la república 1967-68 i responsable de la defensa nacional 1970-72, l’any 1973 fou arrestat i condemnat a vint anys de detenció El 1984 fou amnistiat

El 1877 i el 1884 feu dos viatges d’exploració al Marroc, i el 1886 explorà la regió occidental del Sàhara Aquests viatges prepararen l’ocupació de Río de Oro per part de l’Estat espanyol El 1903 es retirà de l’exèrcit i s’installà a València, on organitzà les escoles lliures d’enginyers electricistes i mecànics, per a les quals redactà nombrosos llibres de text El 1908 fou diputat republicà a corts per València Publicà Geografía militar de Marruecos 1884 i Expedición geográfico-militar al interior y costas de Marruecos 1885

Una vegada mort el seu pare Almansor 1002, el succeí en el regiment del califat, tot mantenint Hišām II com a sobirà de dret Exercí una hegemonia sobre els regnes del nord de la península, en les disputes dels quals actuà sovint d’àrbitre Les ràtzies contra llurs territoris li valgueren el nom d’Al-Muẓaffar ‘el triomfador’ en una d’elles devastà el sud dels comtats de Barcelona, de Manresa i d’Urgell 1003 Morí a punt d’emprendre una altra expedició, potser emmetzinat pel seu germà Sançol

El nucli primitiu, que constituïa un petit estat tributari del regne manding de Mali des del 1325, s’independitzà ~1400 sota la dinastia dels Sonni, el més notable dels quals fou ‘Alī Ber 1464-82 Bé que aquest fou el vertader fundador de l’imperi annexions de Timbuktu, 1468, i de tota la riba del Níger, la seva màxima expansió tot l’antic regne de Mali, el Senegal, Aïr i Bornu fou assolida durant el govern de la dinastia estrangera dels Askia, instaurada per Muḥammad 1493-1529, que s’autoproclamà califa El 1591 l’imperi passà a formar part del soldanat del Marroc